Publicitat
Publicitat

Compte enrere

La direcció oficial d’Unió va guanyar la consulta interna de diumenge. Però el resultat, amb un ajustat marge d’un centenar de vots (un 3 per cent dels votants), té poca utilitat política per als vencedors. Amb un partit dividit i pesos pesants (i exultants) al camp contrari, Duran i Lleida es queda sense gaire capacitat per forçar Convergència a continuar mantenint formulacions ambigües en el compte enrere cap al 27-S. El resultat de diumenge és, també, una advertència per a aquells que, dins de CDC, podrien haver desitjat una victòria més contundent del duranisme per crear els seus propis contrapesos interns.

La pregunta, que no era un exemple de claredat, s’ha girat en contra dels que la van elaborar. Recordem que, després de demanar al militant si estava d’acord amb el “procés” (una formulació el·líptica que caldria proscriure del llenguatge polític català), imposava sis condicions (la major part, restriccions) per definir-lo. Gairebé totes irrellevants perquè ja són part del consens social (els requeriments de democràcia, diàleg, cohesió social) o del consens intern d’Unió (pertànyer a Europa) o perquè no signifiquen res (com la promesa de no renunciar a obtenir la màxima sobirania): tant els partidaris del com els del no no es van discutir per aquests termes. L’única clàusula conflictiva era la que supeditava el “procés” a no fer una declaració unilateral d’independència. El problema és que no renunciar a la màxima sobirania i alhora descartar la DUI com a últim recurs és contradictori. I implica no voler entendre les regles de qualsevol negociació. Abandonar l’última carta que queda davant d’un estat (Espanya) que es nega a dialogar, que ha dut als tribunals part del govern català, i que dictamina que la Constitució és l’únic camí (quan aquest camí està en mans d’una majoria contrària a qualsevol canvi) equival a suïcidar-se políticament fins i tot abans de començar el “procés”.

El sector oficial d’Unió té ara tres possibilitats. La primera és mantenir el pacte amb Convergència i aconseguir que, a la llista del 27-S, Mas accepti posar-hi una representació proporcional (meitat i meitat) de noms oficialistes i independentistes. En altres paraules, Duran tornaria a traslladar la crisi irresolta al president de la Generalitat i a canvi li prometria no fer la seva DUI particular, és a dir, anar a eleccions separats. Això, però, tancaria la crisi en fals i deixaria CDC sense credibilitat de cara al 27-S.

La segona possibilitat consistiria a mantenir la coalició sense imposar cap condició al president. Aquesta solució, que equivaldria a cedir la victòria al partit del no, permetria al president de la Generalitat integrar els democratacristians independentistes en primera línia de combat i controlar completament els termes de la campanya. Duran i Lleida s’esvaniria lentament de l’espai públic i Unió romandria intacta. Ara bé, perquè això sigui possible, primer els partidaris del no haurien d’aconseguir desmoralitzar l’aparell oficial. Possible però difícil.

Finalment, la tercera solució passaria perquè el sector oficial s’apropiés del nom del partit, deixés anar llast (expulsant Rigols, Gisperts i Castellàs) i decidís, fent realitat una DUI respecte a CDC, anar sol a les eleccions. L’espai per fer-ho, però, és minso per dues raons. En primer lloc, la pregunta mateixa del 14-J planteja un problema de gestió de significats. A hores d’ara ningú no sap què vol dir la paraula procés a seques. És això mateix el que ha fet implosionar el PSC. (I el que, a curt o mitjà termini, amenaça ICV i Barcelona en Comú.) En segon lloc, Duran hauria de competir amb polítics tan o més moderats (potser no per l’objectiu però sí pel tarannà, cosa fonamental en política) que ell mateix: des de Mas fins a l’exalcalde Trias (l’aura pública de “senyor de Barcelona” li permet donar suport a coses radicals sense que ho semblin). Per descomptat, si l’objectiu de Duran és atreure aquells cent mil vots que impedeixin al sobiranisme obtenir una majoria clara al Parlament, aleshores totes aquestes dificultats són banals i la DUI un fet inevitable.

Al capdavall, amb una Unió dividida i un Duran debilitat, la iniciativa ha quedat en mans del president de la Generalitat: ell és l’únic que pot tallar el nus gordià d’aquest immens embolic. Amb el 27-S molt a prop, de fet perillosament a prop, la solució sembla passar per oferir una llista “presidencial” en els seus propis termes: una llista unitària que integri el sector del no, a més d’altres famílies i subfamílies polítiques. Duran es quedaria amb el “procés”. I la resta amb un camí complet cap a la sobirania completa.