Publicitat
Publicitat

Cul-de-sac xinès

El col·lapse de Lehman Brothers, l'any 2008, i la crisi econòmica posterior van posar punt final a l'hegemonia ideològica del capitalisme liberal de les tres dècades anteriors. El seu lloc el van ocupar, un cop més, dues idees dominants durant la postguerra: el keynesianisme i el capitalisme d'estat, aquest darrer de la mà del model asiàtic (sobretot xinès) de creixement.

Aquesta nova hegemonia, però, no ha trigat gaire a esquerdar-se -precisament a causa del seu exemple més paradigmàtic-. Sota el lideratge del nou president de la Xina, Xi Jinping, el comitè central del Partit Comunista Xinès (PCX) va aprovar el 12 de novembre un document de treball en què demana de manera explícita atorgar un rol "decisiu" al mercat. Aquest document, que ha tingut ressò a Occident sobretot perquè promet flexibilitzar lleugerament la prohibició de tenir més d'un fill per família, preveu liberalitzar el sector bancari i deixar en mans del mercat les tarifes d'aigua i electricitat i els preus de la gasolina i del transport. El comitè central planteja un tipus de canvi completament flexible i, per tant, renunciar a la política de devaluacions que ha estat determinant per fer de la Xina un país exportador. I proposa crear una autèntica economia de mercat al camp, amb un sistema de drets de propietat que permeti als pagesos xinesos vendre i hipotecar les seves terres. Com declarava un dels redactors del document en una entrevista al diari oficial del PCX pocs dies després, avui en dia "el problema central és que el govern decideix l'assignació de massa recursos i que el nivell d'interferència estatal és excessiu".

Des que Deng Xiaoping va desmantellar l'herència de Mao, la Xina ha experimentat una expansió indiscutible. En trenta anys, i després de créixer un 10 per cent anual, la seva renda per càpita ja supera els 5.000 euros i el conjunt de la seva economia és el segon més gros del món després dels EUA.

Malgrat això, la Xina es troba ara mateix davant d'una cruïlla formidable. Fins ara, el seu creixement ha girat al voltant de dos grans eixos: una xarxa d'indústries exportadores i la creació de grans empreses públiques (sobretot als sectors bancari, energètic, d'infrastructures, de transports i de comunicacions). Tot i que la indústria exportadora ha absorbit entre dos-cents i tres-cents milions d'immigrants vinguts del camp, no sembla tenir la capacitat de donar feinar a la resta de la població rural, encara massiva, de la Xina. Com que, a més, simplement copia les tecnologies creades a Europa i els EUA, només pot competir oferint costos salarials baixos. Això fa que l'entrada gradual del Vietnam i de tot el Sud-est Asiàtic a l'economia mundial, oferint sous menors, amenaci la base industrial xinesa.

De tota manera, el problema fonamental de l'economia xinesa és la ineficiència del sector empresarial estatal. Segons un institut de recerca basat a Pequín, la taxa de beneficis de les empreses públiques, un cop exclosos els subsidis, és negativa. A més, mentre que les empreses públiques paguen un interès de l'1,6 per cent sobre els préstecs rebuts, les empreses privades en paguen un 4,7 per cent. Per contra, la productivitat de les empreses estatals és molt menor que la de les privades. En una paraula, a la Xina hi ha una transferència constant del sector privat (empresaris i sobretot treballadors) a un sector públic completament indisciplinat.

Aquesta acumulació d'ineficiències genera una gran desigualtat i la formació d'una elit que utilitza els seus contactes amb l'estat (i la seva pertinença al PCX) per enriquir-se personalment. Per exemple, un article d'investigació recent fet a la Universitat de Yale demostra que la taxa de benefici d'una empresa augmenta fins a doblar la taxa de benefici mitjana d'empreses semblants després que el seu conseller delegat hagi estat escollit membre del Congrés Nacional Popular (el Parlament xinès). La conseqüència natural d'aquesta corrupció i d'aquesta desigualtat és una gran tensió política. Entre els sectors populars hi ha més de 100.000 protestes i aldarulls a la Xina cada any. A l'altre extrem social, es calcula que més de la meitat dels milionaris xinesos es plantegen abandonar el país.

És aquí on s'obre el gran dilema polític de la Xina (i de tot país on predomina el capitalisme d'estat i les llotges del Bernabéu). Per tenir una economia eficient, cal crear un estat de dret (on es protegeixin els drets de propietat i on la justícia s'administri imparcialment). I per tenir un estat de dret, cal desmuntar tot el sistema de privilegis existents. Ara bé, com que aquests darrers beneficien, precisament, els membres del PCX, la probabilitat d'endegar reformes polítiques reals és molt minsa.

Efectivament, al document aprovat al novembre no hi ha cap referència a la necessitat de canviar l'estat i les institucions de govern del país. Això vol dir que les promeses per fer una economia més dinàmica i més avançada quedaran en no res. La Xina haurà de confrontar conflictes socials i polítics d'una intensitat creixent. I la seva capacitat de lideratge al món continuarà sent extremadament limitada.