24/10/2011

Fetitxisme constitucional (1)

3 min
Fetitxisme constitucional (1)

Les opinions contràries a l'autodeterminació de Catalunya (i del País Basc) fan servir tres grans arguments per oposar-se a tot procés de separació: el cost econòmic (la pèrdua de mercats), la cohesió social i la primacia absoluta de la Constitució com a marc jurídic o conjunt de procediments que el poble espanyol, en el seu moment inicial d'autodeterminació, va establir per governar-se i que, per tant, ha de regular qualsevol procés dirigit a reformar-la de manera parcial o total.

Més concretament, aquest darrer argument constitucionalista es construeix sobre tres potes. Primer, Catalunya acceptà lliurement el pacte constitucional espanyol ara fa trenta-tres anys. Segon, no es pot rescindir cap pacte o contracte unilateralment, és a dir, sense el consentiment de totes les parts que en formen part i que es van obligar a complir-lo. I, tercer, la Constitució possibilita l'existència d'un estat de dret. Dit altrament, sense la Constitució l'únic que prevaldria seria la voluntat del més fort, que podria fer i desfer el contracte segons la seva conveniència, una situació que duria a viure en un estat arbitrari i de conflicte permanent.

Rebutjar el primer punt no és evident. És cert que la naturalesa de la Transició política vicià parcialment l'aprovació de la Constitució del 1978. L'amenaça implícita d'una intervenció militar, confirmada poc després pels fets del 23-F, va empènyer els catalans a ser possibilistes i a acceptar l'autonomia constitucional com l'única opció factible i, per aquesta raó, va mutilar l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya.

Tanmateix, tot i operar sota les mateixes condicions polítiques, la majoria dels bascos van preferir no refrendar la Constitució espanyola. Cal concloure que Euskadi va ser l'únic lloc que, almenys des d'un punt de vista formal i d'una manera explícita, va quedar al marge del pacte constitucional espanyol.

Concedim, com a hipòtesi de treball, que els catalans vam acceptar voluntàriament la Constitució espanyola. Vol dir això que no la podem rescindir unilateralment? Per contestar aquesta pregunta, ens cal tornar a utilitzar la definició, proposada a l'inici d'aquest article, d'una Constitució com un sistema de procediments establerts per un conjunt de ciutadans per governar-se a si mateixos.

Aquests procediments prenen formes molt variades en cada Constitució: mentre que algunes lleis fonamentals només exigeixen una majoria simple per aprovar la legislació ordinària, d'altres demanen una majoria qualificada (per exemple, de tres cinquenes parts del parlament) per prendre determinades decisions.

El que és evident, en tot cas, és que, llevat d'aquells sistemes, com el predominant a la Unió Europea, que utilitzen el principi d'unanimitat, totes les regles de decisió necessàriament divideixen el poble sobirà que va pactar la Constitució en una majoria guanyadora i una minoria perdedora.

Imaginem que, en l'aplicació regular d'aquestes regles de joc, hi ha sempre la mateixa majoria (simple o qualificada), és a dir, hi ha un grup majoritari permanentment constituït pels mateixos individus, i que aquesta majoria imposa les seves preferències sobre la resta de la societat, és a dir, la minoria. En aquestes circumstàncies, la majoria pot arribar a aprovar tota mena de mesures lesives per als interessos de la minoria sense desviar-se en cap moment de la legalitat constitucional que en un moment donat van pactar tots els individus que ara resten dividits en majoria i minoria.

En les democràcies sol haver-hi transferències de votants entre partits que tendeixen a minimitzar la creació de dos blocs polítics inalterables. Tanmateix, el perill d'una majoria inamovible és considerable en aquelles societats amb diferències ètniques o racials clares, precisament perquè aquestes característiques només canvien lentament (o potser no canvien mai).

Per exemple, la població negra dels Estats Units està condemnada a ser una minoria permanent, almenys si decideix definir-se (o és tractada) en funció de les seves característiques racials, i a ser l'objecte potencial de discriminació per part de la majoria de la població.

Les mateixes constitucions modernes reconeixen de manera tàcita els seus límits (i la possibilitat d'un estat abusiu) des del moment en què, a més de definir els procediments de decisió, inclouen una llista de drets i garanties a protegir i complir.

Ara bé, l'enumeració d'aquests drets és merament declarativa i amb poca força real. Al cap i a la fi, pertoca protegir-los als òrgans o poders establerts per la Constitució. I, un cop més, si la majoria que controla tot els poders de l'Estat no vol aplicar un dret específic, aquest darrer es converteix en paper mullat (com passa amb el dret a l'habitatge a Espanya).

En definitiva, si la Constitució no pot evitar i fins i tot pot legitimar la utilització abusiva del poder de l'Estat, és impossible defensar, com pretenen alguns constitucionalistes, que les regles constitucionals són un sistema tancat i autoreferencial. I és igualment impossible sostenir que una minoria permanent hagi de sotmetre's a l'autoritat de l'Estat i hagi d'acceptar un pacte nociu per als seus interessos sense poder sortir-se'n.

stats