Publicitat
Publicitat

Més que mai

De tots els arguments que hem sentit contra la secessió de Catalunya aquests darrers dies, el més filosòfic (o, per ser més exactes, ontològic) és el que insisteix a definir la independència com una quimera, com un concepte imaginari, inexistent i, per això mateix, inassolible. Evidentment, no em refereixo a les declaracions del rei (i de la dreta hispànica), que només amaguen el recurs a la por i a l'imperi de la Guàrdia Civil, sinó a les raons de lògica política que fa servir l'esquerra espanyola, tant la jacobina com la federalista.

L'estat nació, ens diuen els intel·lectuals espanyols progressistes, no existeix. La sobirania nacional ha passat a millor vida. Les competències estatals tradicionals (sobre la moneda o els aranzels) han estat traspassades a Brussel·les. I, si l'esperit de la història (de tall estatista) s'imposa a Merkel, la fiscalitat, els exèrcits i el cos diplomàtic també acabaran en mans de la Unió. Aleshores, no hi haurà res més ridícul que proclamar-se sobirans per controlar competències pròpies d'ajuntaments.

El món actual és, insisteixen, un món dominat per les interdependències econòmiques, governat per institucions supraestatals i traspassat per tota mena de xarxes socials transnacionals. En el món del passat i de la preglobalització, en canvi, cada nació exercia la seva sobirania de forma absoluta, amb plena independència de la resta del món i, fins i tot, amb una economia nacional completament autosuficient. Com que aquest ordre internacional va morir en algun moment del segle passat, les demandes sobiranistes catalanes fan tard. De fet, si Catalunya vol sobreviure, si vol controlar els vents huracanats del capitalisme global, si vol democratitzar l'economia, no té cap altre remei que ajupir el cap i formar part de cercles concèntrics (Espanya i Europa) més grans.

Naturalment, aquest argument es basa en una visió històrica esbiaixada i tramposa. És cert que en el món anterior a la globalització es feia servir la retòrica de la sobirania absoluta i de l'hegemonia completa de l'estat tal com havia estat definida a Westfàlia l'any 1648. Ara bé, aquesta apel·lació a la sobirania es fonamentava estrictament en la coacció i en la força. En un ordre internacional governat per la lògica de la competició militar i de l'acumulació de forces per defensar-se de veïns tan perillosos com un mateix, el resultat final havia de ser la construcció de grans estats i d'imperis. En aquell món, que va culminar a la Belle Époque que va precedir a la Primera Guerra Mundial, no podia haver-hi espai ni per a les petites nacionalitats europees ni, per descomptat, per als pobles colonials. Potser sí que hi imperava el principi de màxima sobirania estatal, però només per a una part mínima dels actors nacionals que poblaven el globus.

Aquella manca de llibertat a escala internacional coincidia, per raons lògiques, amb la falta de democràcia interna. La projecció imparable de poder imperial cap enfora reforçava una immensa concentració de poder a l'interior de cada país: a Alemanya, el kàiser i l'estat major prussià; a Londres, una classe governant de grans industrials i aristòcrates; a l'Imperi Soviètic, el politburó del Partit Comunista. Espanya, tot i que (atesa la incompetència secular del seu estat) a menor escala, reproduïa el mateix sistema amb una oligarquia (en aquest cas agrària) que mantenia el control absolut del territori, si calia bombardejant Barcelona cada cinquanta anys.

Aquest estat de coses s'esberlà transitòriament en el període d'entreguerres, amb l'aplicació del principi d'autodeterminació a l'Europa Central i l'extensió del sufragi universal arreu. La fundació definitiva del món contemporani, globalitzat i interdependent, vingué, però, de la mà dels Estats Units a San Francisco (amb l'establiment de l'ONU) i a Bretton Woods (amb la creació de l'FMI i del Banc Mundial). Els europeus el van reforçar amb el Tractat del Mercat Comú l'any 1957. La caiguda del Mur de Berlín l'estengué al bloc exsoviètic i al Tercer Món. Fou aquest món liberal i flexible el que obrí la possibilitat de ser sobirans a una multiplicitat d'actors que havien estat condemnats al silenci més absolut fins aleshores: primer amb el procés de descolonització; després, amb el renaixement d'Europa Central un cop ensorrada la Unió Soviètica.

En una paraula, si llegim la realitat històrica com cal, avui en dia la independència no solament no és inexistent o impossible sinó que és més possible que mai. Una independència entesa com l'exercici del dret d'autodeterminació en peu d'igualtat amb els altres subjectes polítics o nacions amb les mateixes aspiracions democràtiques. L'únic camí, per cert, per assolir la pau perpètua que va somiar Kant. Potser, com sempre, Espanya va endarrerida. La seva lògica política (la de les seves classes governants i mediàtiques i la que va imperar en la redacció de la Constitució del 78) és la del món precontemporani, preglobalitzat, preliberal. I, tanmateix, potser l'esperit de la història (això sí, la liberal) s'hi acaba imposant i, també, els ideals de la democràcia i de l'autodeterminació que inspiren l'ordre internacional actual.