Publicitat
Publicitat

Ni Cameron ni Miliband

Llevat que les enquestes s’equivoquin per complet, ni conservadors ni laboristes obtindran una majoria al Parlament de Westminster aquest dijous. Els conservadors no han aconseguit capgirar l’economia del tot. I els laboristes, malgrat el seu gir cap a l’esquerra, no han pogut aturar la revolta del seu electorat a Escòcia.

Des que Cameron governa, el Regne Unit ha creat 1,6 milions de llocs de treball en termes nets. A tota la resta d’Europa, per contra, se n’han destruït més de mig milió -molts més si n’excloem Alemanya-. Tenir una moneda pròpia i una política monetària autònoma ha salvat el Regne Unit de l’encotillament de l’euro. Però aquest dinamisme laboral no ha tingut cap efecte real sobre els ingressos dels britànics.

La renda per càpita l’any passat va ser idèntica a la de principis del 2007. Al darrere hi ha un problema de productivitat: la producció per hora treballada ha caigut gairebé un 2% entre 2008 i 2014, i això fa difícil pagar salaris més alts. En tot cas, aquesta evolució no és exclusiva de l’economia britànica. La gran majoria dels països avançats pateixen el mateix problema estructural. L’ocupació industrial s’ha encongit, en part per canvis tecnològics que redueixen la demanda de mà d’obra, en part per la competència de les economies asiàtiques. I els nous llocs de treball generats al sector de serveis no paguen necessàriament més -almenys no en hosteleria, turisme o serveis domèstics-. Espanya n’és un exemple extrem.

Al Regne Unit hi ha un element idiosincràtic que agreuja aquesta sensació d’estancament: la distribució desigual del creixement i de la població. Al nord, hi ha una lenta espiral de decadència. Al sud, Londres s’ha convertit en una megaciutat o, més aviat, una megaregió que gira al voltant de la City financera i de totes les empreses (de publicitat, espectacles i serveis) que viuen de l’estatus de l’anglès com a llengua franca de tot el món. El primer efecte d’aquesta densitat demogràfica són uns preus de l’habitatge estratosfèrics, inabastables per a la classe mitjana: el preu mitjà per metre quadrat és el segon més alt del món (després de Mònaco). El segon efecte és l’ansietat diària que produeix desplaçar-se cada dia de casa a la feina i viceversa. Agafin el tren a primera hora del matí des d’un comtat qualsevol al voltant de Londres i després l’ underground cap a la City: la gernació de gent als vagons, les andanes i els passadissos produeix la mateixa sensació que deu experimentar un tall de carn quan el passen per una trituradora per fer-ne hamburgueses.

Els candidats no sembla que tinguin el talent o l’estómac per resoldre aquests reptes. Cameron és pura elit britànica: passat per una escola privada com Eton, amb el punt torturat d’internat anglès, exquisidament distant de les masses, creïble, patriòtic i sensat. El separa de l’elit del segle XX, però, el patiment imposat per les dues guerres mundials. Això el fa incapaç de projectar cap missió transcendental. El seu millor moment va ser el referèndum a Escòcia. I la seva gran victòria, haver fagocitat els liberals.

De Milibands, al principi n’hi va haver dos, David i Ed, tots dos fills d’un sociòleg marxista, nascut a Bèlgica de família jueva fugida de l’Holocaust, i amb una certa anomenada als setanta. David, que va estudiar al MIT, era el moderat i va ser ministre d’Exteriors amb Blair. Ed, el radical, va quedar-se amb el partit laborista després d’una guerra fratricida amb David. Ed Miliband, que va pujar a les enquestes quan el Daily Mail el va intentar ridiculitzar publicant la llista de totes les seves exnòvies, a vegades sembla obsedit sobretot a venjar-se de l’ombra de Tony Blair. O potser és simplement que a l’actual líder laborista no li agrada l’economia de mercat. Sense això, però, no és possible guanyar el centre i, per descomptat, generar creixement econòmic.

De Clegg, el líder liberal, en tinc poca cosa a dir. Té cara de peix bullit. La seva senyora és espanyola. I la seva mort electoral estava cantada un cop no va poder canviar el sistema electoral. Els liberals ja van cometre el mateix error l’any 1923 i això els va condemnar a quedar-se fora del govern durant més de vuitanta anys.

Farage, el líder del Partit de la Independència del Regne Unit, és tan anglès com tots els altres. La seva forma, però, és més explosiva. Com a membre del Parlament Europeu, la seva causticitat va ajudar a animar una cambra que sembla un temple calvinista, per les seves maneres restretes, i alhora bizantí. El seu patriotisme, però, és exhibicionista i cru: proper al d’aquelles senyores angleses que, sense sostenidors, porten una samarreta amb la inscripció “tea+pub=England ” en una platja qualsevol dels Països Catalans. En tot cas, Farage captura la versió britànica de la malaise que s’ha estès per una Europa que se sent en declivi.

I finalment queda Escòcia, que decidida a no convertir-se en l’apèndix provincià de Londres, ara té tots els números per acabar governant Anglaterra de la mà de Miliband. No ens estranyi que tot acabi amb un gran pacte confederal -una impossibilitat metafísica a Espanya- que salvi el Regne Unit.

PUBLICITAT
PUBLICITAT