Publicitat
Publicitat

Polarització política

Tant a Europa com a Nord-amèrica, la política ha entrat en una nova fase, extraordinària, conflictiva i volàtil. El centre polític, aquest espai que s’estenia des del liberalisme moderat i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia, i que havia estat la base de la vida pública dels dos continents des de la postguerra, s’ha encongit dramàticament. Al seu lloc hi trobem ara polítics estridents, combatius, sovint d’una causticitat malaltissa, disposats a trencar amb un sistema que consideren disfuncional: Trump als Estats Units, Farage a la Gran Bretanya, Le Pen a França, Grillo a Itàlia, Blocher a Suïssa. Una llista cada vegada més llarga que ha generat una esquerra també més combativa, més pura: Corbyn, Bernie Sanders, els populismes del sud d’Europa.

La crisi econòmica no pot explicar aquest fenomen. Els Estats Units —ara amb un atur del 5%— i el Regne Unit han superat la gran recessió del 2007. El nord i el centre d’Europa o no la van patir (Suïssa) o l’han domesticat (Alemanya, Escandinàvia). I, de fet, el lepenisme i l’ala dreta del partit republicà precedeixen la crisi.

La Unió Europea tampoc n’és la causa principal. És veritat que la distància emocional entre els europeus i les institucions de la UE ha augmentat des de la crisi: l’any 2006 al voltant d’un 50% dels europeus declaraven tenir confiança en la Comissió i el Parlament. L’any 2013 només hi confiava un de cada quatre enquestats. La política (absurda) d’imposar dèficits públics zero i la lentitud a fer una política monetària expansiva des del BCE són al darrere de la pèrdua de legitimitat d’Europa. Però, un cop més, la nova política —amb una dreta antiimmigrants i antiglobalització i una esquerra antibancs i anti lliure comerç, coalitzades totes dues contra l’establishment— ha arribat també als Estats Units, malgrat la política econòmica keynesiano-krugmaniana d’Obama.

La polarització política emergent té unes arrels més profundes. Durant l’època daurada del capitalisme de postguerra, entre 1945 i 1980 aproximadament, l’economia va créixer al voltant d’un 5% anual als països de l’OCDE. Aquesta taxa de creixement va permetre finançar l’estat del benestar, reduir el deute públic heretat de la Segona Guerra Mundial, absorbir les grans migracions internes (de sud a nord, del camp a la ciutat) a Europa i desactivar progressivament els grans partits radicals (per l’esquerra i per la dreta) que havien tingut un paper hegemònic durant el període d’entreguerres.

Aquella època de creixement va coincidir amb el punt àlgid d’una economia industrial inventada per Ford a Detroit: cadenes de producció mecanitzades; substitució d’una massa laboral sense cap qualificació per treballadors semiqualificats; emergència d’un estrat de classes mitjanes urbanes, d’administratius i professionals, i tot això acompanyat de salaris més alts i un procés d’igualació en els ingressos. Un exemple: als Estats Units la proporció dels ingressos en mans del 10% més ric va caure del 45% l’any 1939 al 30% l’any 1979.

El model econòmic Detroit (que a Catalunya caldria rebatejar com a Seat-Volkswagen i a França com a Citroën-Peugeot-Renault) ha passat a ser marginal. El canvi tecnològic i informàtic imaginat a Silicon Valley ha començat a substituir les classes mitjanes del segle vint: on hi havia secretàries ara hi ha ordinadors; on hi havia agències de viatge ara hi ha una web que connecta directament amb els proveïdors; on hi havia llibreries ara hi ha Amazon. La globalització i la deslocalització han erosionat els treballs manuals que quedaven al sector industrial: les empreses que tenien centenars d’empleats ara en tenen unes dotzenes com a molt.

Aquest canvi tecnològic, que probablement s’accelerarà, ha vingut de bracet d’una activitat econòmica modesta. Excepte durant la primera revolució informàtica dels noranta, la taxa de creixement anual ha passat a fluctuar entre l’1% i el 2% en el millor dels casos. Els salaris mitjans als Estats Units no han crescut en termes reals en els darrers quaranta anys. Als països (com Espanya) que van tapar el canvi estructural amb un boom immobiliari i augments salarials ficticis perquè no es corresponien amb cap millora productiva real, els salaris reals han acabat caient. Mentrestant, la distribució de la renda s’ha fet més desigual —almenys al món angloamericà i a la perifèria europea—. Ara mateix el 10% més ric dels Estats Units torna a rebre el 45% de tota la renda -la mateixa proporció que l’any 1939.

La resposta a aquestes transformacions econòmiques és un alt grau d’ansietat col·lectiva i el retrobament amb polítics radicals. A la dècada dels seixanta, tot i la Guerra de Vietnam i la conflictivitat d’aquells anys, tres de cada quatre americans deien que confiaven en el govern federal. Avui només ho fa un de cada cinc. La solució és, lògicament, combinar creixement i redistribució. La veritat, però, és que ningú sembla que plantegi cap programa econòmic creïble per aconseguir-ho.