Publicitat
Publicitat

Putin i l’oligarquia russa

La política exterior russa (inclosa l’agressió a Ucraïna) té una causa evident: la incapacitat o la manca de voluntat de Moscou de crear un sistema de capitalisme democràtic (mercats competitius i eleccions lliures) com el que funciona, amb diferents matisos, a Occident. Com explica la professora Karen Dawisha a Putin’s kleptocracy: Who owns Russia? (Simon & Schuster, 2014), un llibre rigorós i brillant sobre l’ascens polític de Putin, Rússia està sota el control d’una oligarquia extremadament cohesionada, dependent del Kremlin, i amb totes les patologies que el capitalisme d’estat acaba generant: corrupció, repressió i agressió externa.

Quan la Unió Soviètica es va esfondrar ara fa gairebé un quart de segle, l’antiga classe dirigent comunista (la nomenklatura ) es va apropiar de la majoria dels actius físics i financers de l’estat (i les seves empreses). Durant la dècada següent, una part de l’antic KGB, sobretot la que va ocupar posicions en l’administració de Sant Petersburg, amb Putin al capdavant, va marginalitzar gradualment les altres faccions de l’estat central i va ocupar el nucli dur de l’economia russa: el sector energètic (la meitat dels ingressos públics provenen de l’exportació de petroli i gas); la regulació dels grans conglomerats financers i industrials, i la concessió de tota mena de contractes d’obra pública a amics i clients (com els Jocs Olímpics d’hivern a Sotxi). L’objectiu era doble. Un de purament material: enriquir-se personalment. Segons Dawisha, Putin té una col·lecció de rellotges valorada en 700.000 dòlars, vint residències oficials, cinquanta-vuit avions i quatre iots. I això no inclou les habitacions presidencials que bona part dels oligarques russos han construït a casa seva per acollir-lo quan els visita. I un fi ideològic o fins i tot idealista : tornar l’estat rus a la grandesa imperial d’altres moments del passat (incloent-hi la Unió Soviètica): el mateix programa que ha dominat l’agenda d’aquell país des de, com a mínim, Pere el Gran.

El resultat ha estat una corrupció generalitzada. En cito un exemple: l’oleoducte construït l’any 2010 que connecta Rússia amb Europa va costar 2,1 milions d’euros per quilòmetre a Alemanya i 5,8 milions d’euros per quilòmetre (gairebé el triple) en territori rus. Aquesta corrupció i amiguisme han generat una desigualtat i una pobresa extraordinàries. Cent deu individus, molts d’ells part dels cercles més immediats a Putin, controlen el 35 per cent de tota la riquesa del país. Per contra, la meitat de la població adulta té un patrimoni per persona igual o inferior als 871 dòlars. Cada any hi ha més dones mortes per violència domèstica que el nombre total de soldats morts durant tota la guerra de l’Afganistan. L’esperança de vida dels homes és de 63 anys, molt propera a la dels homes a Haití.

Un sistema d’aquesta naturalesa només es pot sostenir amb dues estratègies, especialment quan el preu del petroli va a la baixa i ofega les fonts de finançament de l’oligarquia russa. D’una banda, l’agitació nacionalista i l’expansionisme territorial: la conquesta de Crimea; el suport als separatistes russos a Donetsk; si algú no hi posa remei, una possible invasió de la costa ucraïnesa fins a deixar Kíev sense sortida al mar; la provocació permanent als països bàltics. I, de l’altra, amb la repressió interna.

El 27 de febrer Borís Nemtsov, un dels líders més importants de l’oposició, va ser assassinat a trets en un dels ponts més propers al Kremlin. Aquest dissabte la policia russa detenia cinc txetens i n’acusava dos formalment de la seva mort. Evidentment, jo no qüestionaré aquesta versió dels fets. Però el desenllaç d’aquest crim obliga a recordar què va passar poc després que Ieltsin nomenés Putin com a primer ministre el 9 d’agost de 1999. Entre el 31 d’agost i el 16 de setembre de 1999 van esclatar cinc bombes, que van causar 301 morts, a Moscou i a altres ciutats. Aquella campanya de violència, atribuïda a terroristes txetxens, va acabar quan les autoritats de la ciutat de Riazan van detenir un equip de la policia secreta russa que planejava posar-hi una bomba. Sospitant que tot havia estat una campanya de desestabilització engegada pel Kremlin per començar una segona guerra a Txetxènia i augmentar la popularitat de Putin, quatre parlamentaris russos van promoure una comissió d’investigació a la Duma. Un d’ells va ser arrestat per possessió il·legal d’armes de foc, jutjat per un tribunal militar i condemnat a cinc anys de presó. Un altre va ser assassinat a la porta de casa seva. El tercer va morir amb símptomes clars d’enverinament. Un periodista que va anunciar diversos articles d’investigació sobre aquell tema va morir poc després en un accident d’aviació. El general Lebed, que va acusar el Kremlin a Le Figaro, es va estavellar amb un helicòpter.

Acabar amb aquesta dinàmica de corrupció i de violència sembla gairebé impossible. Però, com a mínim, tant Europa com els Estats Units haurien de mostrar la màxima unitat i fermesa en la defensa de les fronteres existents (que només es poden canviar de manera democràtica i pacífica). Altrament, només ens queda esperar que una caiguda sostinguda dels preus del petroli obligui Putin a recular.