Viabilitat política d'un estat propi (1/2)

De la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent se n'ha parlat de sobres aquests darrers mesos. Dins i fora del país, i positivament en el noranta-cinc per cent dels casos. De la viabilitat política de Catalunya i de la capacitat dels catalans per governar-se de manera competent i eficient, en canvi, se'n discuteix poc. I quan s'ha fet ha estat gairebé sempre per posar-la en entredit.

Aquest escepticisme ve de lluny. Potser pel fracàs de la Lliga a l'hora de reformar Espanya o per l'experiència de l'anarquisme a la guerra, Vicens Vives va titllar Catalunya d'"un poble sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau ni de manejar cap de les seves palanques". A Catalunya encara hi ha intel·lectuals i periodistes que parlen d'un hipotètic (i inexistent) acord pactat voluntàriament al segle XIX per Catalunya i Castella per dividir-se les esferes d'acció a Espanya: la primera com a encarregada de l'economia i la producció espanyoles; la segona abocada a la política i l'Estat. Els polítics espanyols acostumen a lloar, quan els convé, l'ètica de treball i l' hacendosidad dels catalans, però neguen sistemàticament que tinguin cap mena de capacitat de comandament.

És evident que tot això era abans de la concessió de l'autonomia actual. Com que ara Catalunya compta amb una administració pròpia, el discurs de la inviabilitat i la incapacitat polítiques dels catalans ha pres un altre aire, més contemporani i amb més força publicitària. Si s'independitzés, Catalunya, controlada per les cent famílies de sempre, es convertiria, en paraules memorables d'un exprofessor meu, en una "Sicília: amb vendettas , corrupció i gangsterisme". L'estat espanyol és, doncs, imprescindible per salvar els catalans de la seva propensió innata a robar-se els uns als altres i de l'estretor i l'amiguisme d'un país massa petit. Sí, el mateix estat que fa molt poc, per poder calcular la taxa d'inflació a la baixa i salvar la cara davant d'Europa, va pressionar les empreses petrolieres perquè reduïssin temporalment el preu de la benzina.

El populisme és això. Agitar tota mena de perills i acusacions sense dades ni proves. Per això l'informe sobre qualitat de govern (N. Charron et al., Regional governance matters ) que acaba de publicar la Direcció General de Política Regional (DGPR) de la Comissió Europea és de molta actualitat. El desembre del 2009 la DGPR va encarregar una enquesta a 34.000 europeus per mesurar la seva percepció sobre corrupció i la seva satisfacció amb la qualitat dels serveis públics (educació, sanitat, policia) als governs nacionals i regionals. Cal examinar els resultats amb prudència perquè el nombre d'enquestes a escala regional és petit. Però, enteses com a grans tendències, són una eina útil.

L'enquesta examina la corrupció de diverses maneres. La primera és directa i consisteix a preguntar si l'enquestat (o algú de la seva família) ha subornat algú per obtenir serveis sanitaris durant els últims dotze mesos. En un índex que s'estén aproximadament de +1 (mínima corrupció) a -5 (màxima corrupció), Catalunya obté un 0,78. O, altrament, ordenant les regions de millor (menys corrupció) a pitjor (més corrupció), Catalunya és la regió 33 en el rànquing total (sobre un total de 169 regions). És a dir, es troba entre el 20% menys corrupte. La segona manera de mesurar corrupció és indirecta i pregunta a l'enquestat si creu que els altres ciutadans practiquen alguna mena de suborn per obtenir serveis públics: Catalunya torna a quedar al número 33 (Sicília, en canvi, és la número 149). De fet, en aquestes dues mesures Catalunya se situa entre les millors comunitats autònomes d'Espanya. Finalment, la tercera mesura es computa després de preguntar a l'enquestat si creu que hi ha corrupció en la prestació de serveis públics en general: aquí Catalunya baixa en puntuació a 0,48 (ara en l'escala de +2 a -3) i a la posició 64 (una mica per sota del millor terç).

Aquestes mesures són subjectives, és a dir, no mesuren ni polítics imputats ni frau fiscal ni corrupció real. Tanmateix, semblen plausibles perquè la posició de Catalunya es correspon a la que li pertocaria per les variables que la millor recerca existent associa a nivells de corrupció al món: desenvolupament econòmic (Catalunya és la número 52 en renda per càpita entre les regions europees) i grau en què la gent confia en els altres (Catalunya té la posició 38).

Sens dubte, cal combatre la corrupció existent fins al final: fer un país pròsper i net ha de ser l'objectiu de tot ciutadà normal. Això no obstant, no sembla que tingui el caràcter catastròfic que alguns ens volen fer creure. En canvi, el que sí que és catastròfic és la satisfacció dels catalans amb els seus serveis públics. En parlaré al pròxim article. (Mentrestant, podeu consultar més dades i gràfics al meu blog: carlesboix.wordpress.com .)