Publicitat
Publicitat

Viabilitat política d'un estat propi (i 2)

¿Els catalans són capaços de governar-se a si mateixos? ¿Catalunya podria construir una administració sòlida, transparent, homologable a les d'altres països europeus semblants en mida i nivell econòmic? ¿O es convertiria, mancada de la tradició calvinista del nord d'Europa, en una mena de regne de taifa governat per unes poques famílies i les seves xarxes clientelars? La resposta és que, sense fer l'experiment i crear un estat propi, no ho podem saber. A predir el futur només s'hi dediquen els nigromants, els demagogs i els poca-soltes.

Com a molt, només podem conèixer, de manera imperfecta, el que tenim ara mateix. Com ja vaig escriure al meu darrer article, l'any 2009 la Comissió Europea va encarregar una macroenquesta de 34.000 europeus per mesurar la seva satisfacció envers més de 160 governs regionals. D'acord amb les respostes dels enquestats de cada regió, Catalunya se situava en la posició 33 en absència de suborns per obtenir serveis públics i en la posició 64 en la percepció sobre manca de corrupció en general a l'administració pública. Uns resultats millorables que no permeten tirar coets, però que la deixaven en el segon quintil del rànquing europeu, força lluny de la posició 152 de Campània o 160 de l'Àtica.

Si en termes de corrupció l'avaluació de Catalunya sembla relativament acceptable, la sastisfacció dels catalans amb la prestació dels serveis públics és deplorable. En l'índex de satisfacció amb l'ensenyament públic, que va de -3,5 a +2,4 a totes les regions europees, Catalunya obté una puntuació de -2. Aquesta nota és equivalent a la posició 164 en el rànquing europeu. En l'índex de satisfacció amb la sanitat pública dels enquestats, que va de -2,5 a 1,8, Catalunya té -0,9 i la posició 131. Catalunya és al decil més baix de totes les regions europees i a la cua de l'estat espanyol!

Els rànquings de Catalunya són excepcionalment anormals. Un dels millors predictors de la qualitat de serveis públics a les regions europees és la seva renda per càpita. Per exemple, la correlació entre renda i qualitat de la sanitat pública és 68 (en un índex on 0 vol dir que no hi ha cap correlació i on 100 equival a una relació perfecta entre les dues mesures). Per tant, considerant que Catalunya és la número 52 en el rànquing de renda per càpita de totes les regions europees, la qualitat dels seus serveis és molt inferior al que caldria esperar. Per renda per càpita, la nota en ensenyament hauria de ser 0,1 (i no -2,0) i en sanitat de 0,3 (i no -0,9).

Què explica aquestes avaluacions? Una primera possibilitat -que els catalans són molt més exigents que la resta dels europeus- sembla inversemblant: en altres dimensions (com corrupció o com tractament imparcial dels ciutadans per l'administració), els catalans avaluen el sector públic d'acord amb el que cal esperar pel nivell de desenvolupament econòmic i social del país. Cal excloure també una segona causa -l'impacte de les retallades-, perquè l'enquesta es va fer un any abans del primer govern de CiU. Per tant, ens queda una tercera possibilitat: que els serveis públics catalans són objectivament inadequats -o per mala gestió o per manca de recursos.

El problema de mala gestió no és descartable. En general, la satisfacció amb els serveis públics a Espanya és baixa (cap comunitat autònoma està per sobre de la mitjana europea). Per bé o per mal, la funció pública catalana no és gaire diferent de l'espanyola i la classe polí-tica catalana rep avaluacions similars a l'espanyola. Ara bé, el problema de fons sembla que és de recursos. La prova és que a les autonomies espanyoles la satisfacció amb els serveis públics està directament relacionada amb la quantitat de diners rebuts. Entre les regions no forals, Extremadura té les avaluacions més positives.

En canvi, les autonomies amb dèficit fiscal tendeixen a suspendre entre l'opinió pública. L'índex de correlació entre saldo fiscal positiu i satisfacció amb diversos serveis públics fluctua entre 30 i 40 a les comunitats autònomes (i s'enfila a 60 sense les comunitats forals). En una paraula, l'existència d'un dèficit fiscal sistemàtic redueix a Catalunya la possibilitat de construir uns serveis públics de qualitat.

De la macroenquesta europea jo en trec dues lliçons. Que no hi ha cap raó per afirmar que una Catalunya sobirana hagi de ser un estat corrupte i políticament inviable. I que, per contra, una Catalunya no sobirana és i serà fiscalment insostenible i políticament tocada de mort.