Publicitat
Publicitat

La doble pregunta

L'acord de dijous té dues grans virtuts. La primera és que recolza en una gran majoria que, molt probablement, arribarà als dos terços del Parlament quan el pacte se sotmeti a votació. La segona és que, en incloure la paraula independent, vehicula els anhels d'una gran part de la població i permet explicar l'estat de la qüestió a casa i a fora amb claredat.

Tot això ha tingut tres conseqüències crucials. Primer, s'ha generat una clima ciutadà positiu, gairebé efervescent. Comprovar que els polítics accepten el lideratge de la societat civil dóna vida al país i a les seves institucions. Segon, l'ambient distès i tranquil de l'acord ha reforçat la capacitat dels partits sobiranistes de resistir plegats en un viatge que no serà fàcil. Tercer, s'ha accentuat el desconcert discursiu, que no de poder polític, d'Espanya. És difícil combatre la demanda de ser consultats democràticament sobre el futur de Catalunya: recordem que el referèndum no implica trencament sinó solament expressió de voluntats.

D'altra banda, cal reconèixer que a la pregunta hi ha un fort component de tercera via -tot i que, al meu entendre, es tracti d'una tercera via descafeïnada i amb una certa dosi d'autogol federalista.

Com tothom sap, la pregunta, que té forma d'arbre de decisió, ofereix tres opcions: no, sí-no i sí-sí. La crítica de Miquel Iceta (a El Periódico ) a l'exclusió a la segona volta dels ciutadans que voten no d'entrada no sembla convincent. Per definició, aquests votants s'autoexclouen de votar-la. Obrir la segona volta a tothom hauria generat força confusió i hauria estat gairebé idèntica a permetre votar entre tres o més opcions. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va desaconsellar aquest sistema perquè fa molt difícil produir un mandat polític clar.

Com ja explicava Jordi Graupera a La Vanguardia dissabte, la solució adoptada tendeix a afavorir la posició intermèdia del sí-no. Imaginem (en un cas extrem però no implausible) que el 49,99% vol la independència, un 30% no vol cap canvi i només un 20,01% vol un estat (no independent). A la primera volta guanyaria el sí. A la segona, també. Tanmateix, sobre el conjunt de votants, el sí-sí no arribaria al 50% i, per tant, sota la regla de tenir més del 50% de tots els vots emesos, la independència no tindria prou suport. De fet, el Govern rebria el mandat de dur a terme el sí-no (votada tant per estatistes com per independentistes) tot i ser aquesta opció l'última en termes de suports directes. L'enrenou que es podria produir seria, sens dubte, considerable.

(Naturalment, una altra regla de decisió evitaria aquest problema. Però la norma de proclamar la victòria del sí-sí si obté més de la meitat dels vots de la segona volta no sembla acceptable perquè podria donar la victòria amb poc més d'un quart de la població a favor. Una regla modificada, com la de proclamar el sí-sí si guanyava la segona volta i alhora tenia més vots que les altres opcions, també plantejaria importants problemes de legitimació si no arribava a superar el 50% dels vots totals.)

Més enllà dels problemes numèrics que pugui plantejar, la doble pregunta exigeix un esforç d'interpretació notable. Les victòries del no i del sí-sí tenen una lectura transparent. La del sí-no, en canvi, no, perquè l'únic que en podem inferir és que equival a votar per un "Estat" (amb majúscula) que no serà independent i que mantindrà alguna mena de vinculació, poc concreta, amb Espanya.

En principi, votar sí-no sembla que equival a la solució federal del PSC. El problema, però, és que el PSC no ha participat en la confecció de la pregunta i que, de fet, ja se n'ha desmarcat. A més a més, com que el terme federal no apareix enlloc, si realment la proposta és federal, el tipus de federalisme que demana és molt exigent: perquè es refereix a Estat en majúscula; perquè la proposta s'adreça a Catalunya en particular, i perquè es fa des d'un exercici d'autodeterminació que, en cas d'acord amb Espanya, hauria de quedar incorporat entre els poders d'aquell estat català. El sí-no l'ha engendrat un confederal que vol relligar-se a Espanya -un nét d'aquella Acció Catalana que tant irritava Gaziel, segons podem llegir als seus assaigs de Tot s'ha perdut.

Per aquesta raó i per l'oposició de PP i PSOE, l'absència del PSC i la divisió interna d'UDC i ICV, la probabilitat de pactar amb Espanya una proposta d'aquest pes és baixíssima. Tot això converteix el sí-no en poc creïble i políticament gairebé buit. La seva victòria, sobretot sense tenir el 50% o més dels vots, només faria que allargar el procés de transició d'una manera agònica. I un cop comprovada la seva esterilitat, els catalans haurien de tornar a votar, aquesta vegada amb una pregunta binària.

Si triar l'opció sí-no és llençar el vot, aleshores l'única opció vàlida per qui vulgui sortir del cul-de-sac actual és el sí-sí. Explicar això serà una part molt important de la campanya que encetem. En realitat, no em sorprendria gens que, un cop interioritzin el que han aprovat, els partits que ara per ara no s'han posicionat sobre la segona part acabin apuntant-se al sí-sí.