Publicitat
Publicitat

Una llista

La crida que el president Mas va fer a Molins de Rei el 20 de juny per aconseguir la “màxima unitat possible en el món sobiranista català” contenia dues “demandes”: recuperar el caràcter plebiscitari del 27-S i establir una llista electoral única de les forces polítiques del sí-sí, probablement (dic probablement perquè la proposta era ambigua o oberta) incloent-hi els líders o cares més visibles dels partits sobiranistes a més de diverses personalitats del món civil.

L’objectiu en si de la proposta —convertir el 27-S en el referèndum que no ens han deixat fer— és incontestable. Recordem que Catalunya encara no ha pogut decidir: tot i el seu èxit, el 9-N va ser un simulacre de plebiscit, sense conseqüències polítiques reals. I no hi ha cap indici que això pugui canviar. PP, C’s i PSOE (aquest de manera oficial des de fa pocs dies) s’hi oposen directament. Podem també ho fa, tot i que de manera implícita, perquè condiciona el referèndum a una reforma constitucional que no podrà fer mai perquè no tindrà els quòrums (2/3 de les Corts) exigits per la Constitució espanyola. Per tant, les eleccions plebiscitàries són l’única possibilitat que ens queda per fer l’exercici de radicalitat democràtica que se’ns nega sistemàticament.

Ara bé, el mètode de la proposta —si l’entenem com una llista conjunta de 2 o 3 partits, integrada parcialment per polítics, i amb un pacte de govern— és irrealitzable per tres raons. En primer lloc, per l’existència de desconfiances personals i partidistes que semblen insuperables. En segon lloc, perquè els partits implicats, sobretot els d’esquerres, veuen impossible disciplinar una part del seus votants: una llista amb el president Mas i líders convergents foragitaria una fracció (important) de votants de la CUP i Esquerra cap a Podem i Procés Constituent; i, segurament, un sector convergent migraria a la UDC (sector oficial). L’enquesta publicada a l’ARA de diumenge confirma aquesta realitat: una coalició CDC-ERC duria als pitjors resultats per al món sobiranista. En tercer lloc, perquè no sembla haver-hi prou temps per articular un programa sencer de govern de cara al 27-S que pugui satisfer totes les sensibilitats polítiques i socials dels partits sobiranistes.

Davant d’aquest atzucac, l’única sortida possible, si es vol establir una llista única, passa per recuperar el concepte i la raó de ser del 27-S —convertir-lo en un plebiscit— en tota la seva puresa. Si el 27-S ha de ser realment un referèndum, el propòsit de la llista única ha de ser només el de permetre als ciutadans expressar la seva opinió respecte a la independència de Catalunya. I si l’obstacle a la llista única és la participació de polítics en actiu, la llista haurà de construir-se amb personalitats només del món civil.

Aquests dos elements, llista civil i 27-S com a referèndum, es complementen relativament bé. La llista única civil inclouria personalitats d’un ampli ventall social, ideològic i professional, amb un programa molt senzill, l’expressió del sí a la independència, i comptaria amb el suport complet dels partits sobiranistes i de les grans associacions civils del país. En cas d’una victòria (més de la meitat dels vots), els membres de la llista única votarien una declaració immediata d’independència i treballarien amb el govern en funcions per fer-la factible (seguint les recomanacions dels informes del CATN).

Fixem-nos que en el debat actual sobre el 27-S es pressuposa que les eleccions hauran de determinar tant la posició dels ciutadans respecte a la sobirania de Catalunya com la composició del nou govern. En un món ideal potser això hauria de ser així: les eleccions haurien de definir també el gestor dels resultats del 27-S. Tanmateix, davant de la complexitat política que viu Catalunya (la major part generada pels límits imposats per Espanya), n’hi hauria prou de saber si els catalans estan a favor o en contra de ser independents. En altres paraules, la llista única no es plantejaria per obtenir un mandat de formació de govern sinó simplement com un mecanisme per conèixer la voluntat del país. Per tant, el govern actual, del president Mas, continuaria en funcions fins a la convocatòria de les noves eleccions. Naturalment, aquest govern es podria ampliar amb polítics d’altres partits i personalitats independents, però això ja dependria de consideracions que no afecten directament la celebració del 27-S. En tot cas, la durada del Parlament elegit el 27-S seria limitada: en un espai breu de temps (a determinar en el curs de les negociacions d’abans del 27-S) es convocarien noves eleccions, de caràcter ordinari (no plebiscitari), per formar govern i elaborar l’estructura constitucional d’un país independent.

PUBLICITAT
PUBLICITAT