Acceptar humilment que hem tingut sort

TOTHOM A QUI li van bé les coses sol haver-se esforçat, i acaba deduint que ha fet mèrits, que el que té és merescut, que s’ho ha guanyat. I pot ser. Però és evident que hi ha molta gent que pot haver fet els mateixos mèrits i no ha tingut accés a oportunitats semblants. Per què costa tant trobar gent que, de forma honesta, admeti que ha tingut sort? No parlo de deixar anar la frase des de la falsa modèstia, parlo de la sensació íntima. Empatitzem més amb el nostre esforç que amb el que fan molts altres sense èxit. I això genera alguns problemes evidents. Creure’ns mereixedors del que tenim, minimitzant-ne el component atzarós, ens generarà més frustració amb el que no obtinguem, i potser ens explicarem el fracàs propi amb teories conspiratòries, injustícies o manies, en lloc d’assumir que les coses van com van. I no voler comparar-nos amb gent que té la mala sort de no ser al lloc adequat al moment adequat ens fa tenir una visió exagerada de les nostres capacitats. Fins i tot dels nostres drets, i no parlo dels elementals, sinó del dret a tenir la sort que les coses ens surtin bé. Tots aquests judicis egocèntrics tenen una solució molt fàcil: mirar els altres. I no comparar-nos només amb els que ens fan enveja perquè els va millor, sinó en general amb tothom. El component d’atzar en la feina que obtenim, la parella que trobem, la salut de què gaudim i les oportunitats que ens apareixen no ens resten cap mèrit, si voleu. Però ens obliguen a no confondre’ns. I no pot ser que el lloc on neixis, o la casa on neixis, configuri del tot el teu destí. La sort de néixer amb drets bàsics garantits ens dóna el deure de lluitar perquè altres persones també els hi tinguin.