Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Acceptar el que ens passa sense resignar-nos-hi

PARLAVA AMB UNA amiga sobre la necessitat d’acceptar el que ens passa, i el risc que qui s’acostumi a acceptar-ho s’acabi convertint en una persona resignada. Entre l’acceptació i la resignació hi ha una línia delicada, que segur que té fronteres flexibles però que cal definir. No acceptar l’inevitable és una pèrdua de temps i d’energia, i conformar-se davant del que és evitable és una renúncia precipitada. Què determina que l’encertem? ¿Que no clavem cops de caps a la paret pel que ja no té remei però que lluitem pel que encara té opcions? Hi ha un tema de caràcter. Un altre d’intel·ligència, d’entendre el món i comprendre’ns a nosaltres, per distingir de quin cas es tracta i de les opcions reals que hi ha. I un tercer tema que és la moral, l’autoestima, la confiança. Com que és un cercle que es retroalimenta, la gent lluitadora tendirà a ser-ho més si li surten bé les coses, perquè passen a tenir motius reals per creure que no resignar-se compensa. I la gent més conformada tendirà a donar per inevitable el que potser encara tindria solució. Se’n diu experiència. Debats teòrics a banda, per instint m’intento posar al bàndol dels que són propositius i s’ho treballen. Dels que arrisquen. Sobretot basant-me en un altre instint, el de la urgència. A vegades retardem batalles per somnis amb excuses fundades, però en el fons el que mana és aquella por a afrontar el sí o no, el tot o res. Ho anem deixant podrir, en lloc d’abordar-ho de cara. Mentre no actues et sembla que queda l’opció que s’arregli sol, però sol ser fals: quan t’arremangues pots aconseguir-ho, o sabràs abans que no te n’has sortit i podràs abordar de ple un altre projecte.