Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Això no em passarà mai a mi

La prudència és personal, i pel que anem veient no és fàcilment transferible. Ens és fàcil trobar-la a faltar en els altres, i en certs tipus d'incidents o accidents sovint dediquem molt de temps a preguntar-nos com és que aquella persona no va anticipar aquell risc que se'ns fa tan evident, sobretot quan els fets ja han ocorregut. Això ha generat debats sobre fins a quin punt és ridícul que els governs hagin d'alertar a vegades sobre perills obvis, i alhora anem comprovant que moltes senyalitzacions que podrien semblar ridícules no són garantia de res, sempre hi ha algú que se les salta. La informació no afavoreix necessàriament la prudència, i potser la prova més evident és a les xarxes, un niu de sobreinformació i alhora de comportaments dels quals molta gent s'acaba penedint. Des del naixement d'internet s'han anat destacant casos d'assetjament, d'abusos, o simplement de mal ús de material íntim compartit de manera poc discreta. Sembla difícil que algú pugui ser aliè a aquestes casuístiques, perquè són amplificades mediàticament i tenen prou morbo perquè la nostra memòria els retingui. I, malgrat tot, es continuen repetint. Hi ha una causa directa, que és l'efecte crida en els que quan coneixen un nou perill decideixen acostar-s'hi, vorejar-ne els límits, posar-se a prova. Però hi ha gent molt més assenyada o com a mínim menys aventurera que comet imprudències, a la xarxa o a la vida. Perquè potser el tret més universal, més transferible, l'instint més transversal, és aquesta falsa lucidesa tan tramposa en forma de veu interior que, davant d'un perill claríssim, t'assegura que allò a tu no et passarà mai. És mentida, i els mitjans ho desmentim cada dia, però l'afectat ja no la pot llegir, perquè és el protagonista de la notícia.