Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Retrats d'una tragèdia a l'escola

Tocarà fer moltes preguntes, la més òbvia el perquè, sobre la massacre d'ahir en una escola a Connecticut. I no el trobarem; hi haurà aproximacions, arguments psiquiàtrics, però tot serà estèril. I les víctimes que ho poden explicar sempre més es preguntaran per què ells. Impressionen les fotos, la de la portada, les de dins, pel dolor i el desconcert. No hi veiem víctimes directes, i tot i així retraten de la manera més dura la reacció desesperada dels testimonis, que en són també víctimes. Em posa la pell de gallina una imatge d'uns nens en filera, sortint de manera ordenada, malgrat els plors desesperats d'alguns. Aquesta és la feina de l'escola, posar ordre fins a l'últim sospir en un món que en té ben poc. I aquesta és la tasca fenomenal, pacient, que es fa cada dia als centres de tot el món amb nens com els que ahir van morir, de cinc a deu anys. Per això la pregunta que em commou més és com se'n sortiran. Com se supera. La vida normal no tornarà al centre, però què es pot fer per continuar? Conec les eines dels centres educatius per afrontar desgràcies. Mai oblidaré un curs en què va morir un nen de la classe de la meva filla, d'accident. L'esforç i la professionalitat de tots els mestres, dels pares, dels psicòlegs, per anar acompanyant en el dolor els companys i explicar l'inexplicable en edats com aquesta va ser enorme. Vam acabar el curs convençuts que la tragèdia era irreparable, però l'esforç havia aconseguit fer madurar el grup, ens havia cohesionat a tots. I em va convèncer per sempre més que l'escola és un espai fenomenal, a la mesura humana, carregat de professionals amb vocació, passió i capacitat per plantar cara a les dificultats. Tot i això, una massacre de les dimensions de la d'ahir esgarrifa i paralitza només de posar-te a la pell de qualsevol dels nens, dels pares.