Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Apartem-nos de qui no demana mai perdó

RESULTA QUE  Tony Blair ha demanat perdó pels greus errors en la gestió de la Guerra de l’Iraq. I ens retornen a la memòria la foto de les Açores i Aznar amb els peus damunt la taula, amb el seu amic Bush, i els despropòsits d’una etapa tan negra i alhora tan vermella, de sang vessada mentre un president espanyol es creia que era algú perquè ens embarcava en una guerra injusta a canvi d’inflar el seu ego en quatre fotos lamentables. Basant-se en una informació falsa, les armes de destrucció massiva, es va iniciar un despropòsit que ha portat a la guerra civil de Síria, al creixement de l’Estat Islàmic i a moltes altres tragèdies. Blair no demana perdó per un penediment sobtat. Ho fa perquè al seu país s’està fent un informe sobre la seva gestió en aquella guerra, que està a punt de fer-se públic. I diverses filtracions l’esquitxen. Se sent acorralat per la veritat, que sempre sura.

Aznar no sap què és demanar perdó. I mira que en tindria ocasions. Les mentides de la Guerra de l’Iraq i la mentida de l’11-M. No cal esperar que en demani. En part perquè ell és així d’arrogant i egòlatra. I sobretot perquè a l’estat espanyol no hi ha investigacions en marxa per gestions nefastes i perjudicials. Encara no hem aconseguit justícia ni disculpes pels crims franquistes, imagina’t els de la democràcia.

Potser Blair ho fa per guanyar-se l’opinió pública, però demanar perdó és essencial a la vida. I a la democràcia. No hi pot haver convivència ni civisme sense que quan la vessem tinguem la humilitat d’admetre-ho. En aquest món de poders testosterònics el perdó sembla de covards. Si algú a prop vostre és d’aquells que mai no demanen perdó, allunyeu-vos-en, no se’n pot esperar res de bo.