Confondre els desitjos amb la realitat

Res millor que un èxit per aprendre a detectar trepes i pilotes, i res millor que un fracàs per tenir clar qui no et fallarà mai i amb qui no hauries d'haver comptat. I res millor que observar des de la barrera fracassos i èxits aliens per aprendre apressadament sobre la condició humana, que és transparent fins al patetisme. Anem de sofisticats però no cal ser gens perspicaç per entendre un joc en què el cinisme s'ha enquistat i marca bona part de les regles. Massa. Convivim amb gent que confon deliberadament els desitjos amb la realitat. Amb gent que ens alerta de perills imaginaris i fingeix que pateix pel que ens pot passar, però en el fons només ens està amenaçant amb el que procurarà que ens passi. Amb gent que és capaç de perjudicar-te i després fer-te culpable del perjudici que t'ha generat ell i a sobre dir-te que és culpa de no haver-li fet cas. Amb perdedors que celebren com a victòria seva els empats dels altres. Amb gent que treballa intensament per fer-te perdre l'estabilitat mentre denuncia el perill que siguis inestable. Tota aquesta gent és perillosa perquè, conscient que no se'n surt, té com a únic motor que tu tampoc no ho facis. És perillosa sobretot si et desanima, si et fa perdre el temps o la moral. És perillosa perquè encomana el virus de l'emprenyadoria al teu entorn, que és molt fàcil de transmetre i difícil d'eliminar. No hi ha antídots perfectes. Però la fórmula per sobreviure-hi inclou ignorar-los tant com es pugui, denunciar-los de tant en tant, esquivar-los en lloc d'enfrontar-s'hi i no tenir cap por d'enfrontar-s'hi quan sigui inevitable. Avançar, sempre avançar. I somriure sempre més que ells. És fàcil: solen ser amargats, i més ho estaran quan s'adonin que aquest cop els seus desitjos no acabaran sent tampoc la realitat.