Em costen d’entendre els que no voten

Segurament quatre de cada deu catalans convocats diumenge a votar no hi aniran. Fa quatre anys van ser el 45%. Aquest dissabte Sara Berbel explicava en un article pertinent la relació entre atur i abstenció, entre desesperança i desafecció política. Aquests casos els puc arribar a entendre, si una societat injusta et fa perdedor i et tanca les portes el més lògic és lluitar-hi en contra, però no tothom se’n surt, i dins del pou de la desconnexió ciutadana s’hi inclou la desconnexió participativa i democràtica. En canvi em costa molt d’entendre la gent formada i informada, i amb mitjans, que no va a votar. En aquests casos em sembla una frivolitat, una deixadesa, una manca d’implicació, una mandra social perillosa, un lleig als que s’han jugat la vida per defensar el dret a vot. Sento excuses de tota mena, que sovint en lloc d’arreglar-ho ho espatllen. Una d’elles és que no els agrada cap opció. Entenc que volen dir que no els n’enamora cap, que cap d’elles respon a tots els seus ideals. Com que parteixo de la base que votar és un deure, a més d’un dret, renunciar al teu vot per aquest motiu és com passar gana perquè cap plat del menú et sembla formidable. No és cert que tothom sigui igual, i votar és només el primer pas per exigir a qui has votat que compleixi la paraula. Hi ha gent que treu importància al seu vot. No vindrà d’aquí. És ple d’exemples en què un vot decideix que entri un regidor o un altre, i els resultats són la suma de vots individuals, però les excuses es fan sense comprovar si el que dius té sentit. Votar no arregla el món, però és un primer pas, per a mi imprescindible. Ni que sigui per exercir un dret bàsic des del respecte cap a tots els que encara no el tenen.