Enrabiats, resistents i què més?

Abans-d'ahir ens vam enrabiar i esbravar i irritar contra els plans de Wert, i ahir a més a més ens vam omplir de raons. I tenim clar que el català és innegociable, que no passaran, que resistirem. Etcètera. I alhora ens ronda una sensació familiar de: sí, sí, però i després què? I a més a més de no anar enrere, què? Resistir i no retrocedir i plantar cara és essencial, però no deixen de ser reaccions a la defensiva que et desgasten moralment, et fan perdre molt de temps i energia, i t'impedeixen dedicar forces i intel·ligència i temps a avançar. La jugada Wert torna a definir un terreny de joc en el qual se saben forts perquè el Tribunal Constitucional els empara. S'hi senten tan forts, tan com a casa, que fins i tot poden anar de generosos, manipular les paraules, fingir que no passa res. Són EL poder. És evident que aquesta partida s'ha de jugar de moment en aquest terreny de joc, i el disbarat és tan gran que el català tindrà més aliats. Però aquesta partida torna a ser la de la discussió permanent, la que ens situa en el victimisme justificat, perquè som víctimes. Mentrestant, en paral·lel, cal recuperar el to i el ritme i la fermesa per avançar cap a un Estat que protegeixi el català. L'evidència que l'estat espanyol no el defensa és enorme, però hi ha una part de trampa en l'enèsima provocació, que per cert és la més greu des de fa dècades. Comencen a conèixer com som, com ens desfoguem, com cremem les energies als esprints, i després estem cansats o desmotivats per les curses de fons. La paradoxa del cas Wert és que ens fa enrabiar i ens fa agafar més pressa per marxar, però ni l'enrabiada ni la pressa ens arreglaran res. No es tracta només de resistir, cal coherència, fermesa i intel·ligència per canviar el terreny de joc.