Publicitat
Publicitat

Estimar els alumnes i l’assignatura

LI VAIG SENTIR un cop a Jaume Cela la frase que el mestre s’ha d’estimar més els alumnes que l’assignatura, i la faig servir sempre que parlo amb docents. Hi sol haver coincidència que hauria de ser així, i que no sempre passa. Aquests dies tenim l’ocasió de parlar-ne amb professionals dels que aprofiten el juliol per fer formació. Hem discutit l’equilibri entre passió per la matèria i per l’ensenyament, les frustracions que pot generar un dia a dia que desgasta, la gestió de les expectatives i del decalatge entre les ambicions i idealitzacions de la feina i la dura realitat que s’imposa. L’Eva Bach, que veu l’educació com la jardineria, com una feina de fertilització, troba que el mestre ha d’assumir que els fruits solen arribar sempre però sovint ja no els veurà. On trobo més coincidència absoluta és en un fet del qual fa bandera Jaume Funes, l’obligació de confiar en els alumnes. Si l’etiquetes, si li dius que és un fracassat, si li transmets que no hi ha res a fer, costarà que hi hagi res a fer. La idea m’emociona i em trasbalsa per l’alt grau de dificultat i de responsabilitat que ha de suposar. I em porta a una conclusió lògica: la necessitat que com a societat creguem en els mestres, que els transmetem la confiança que se’n sortiran. Amb un suport que ha de ser exigent, però explícit. Mentre hi penso llegeixo que la Laura Pavón és una de les vint alumnes que farà la carrera que demana millor nota, que combina matemàtiques i física i només té vint places. I que el seu somni és ser professora. Parteix d’una estima per les assignatures i unes ganes d’encomanar-la molt prometedores. És una de les estudiants més brillants, i que vulgui ser professora em sembla una decisió brillant, sense marge d’error matemàtic.