EL CAS DE LA PIANISTA de Puigcerdà, ara a judici acusada per la veïna de causar-li atacs d'ansietat, és un exemple extrem que ens serveix per trobar-ho exagerat i escandalitzar-nos, però per desgràcia no està tan allunyat de mil petits drames de convivència veïnal que no arriben ni als jutjats ni a la premsa. Tot i la meva vocació optimista, cada vegada que algú menysté amb superioritat moral que "aquests de Nacions Unides no es posen d'acord" penso en algunes reunions d'escala que he viscut o que m'han explicat. Si per un trist ascensor hi ha una batalla campal, hi ha conflictes històrics que s'entén que una sola votació no resoldrà. La pianista acusada es defensa dient que la seva veïna es va "obsessionar" amb ella, una descripció bastant precisa, que podria donar la raó a les dues versions. La feina del jutge serà valorar si era una obsessió basada en fets reals. La constant de les tensions de convivència és un desacord al voltant d'un soroll, unes plantes regades a certa hora, un estenedor de roba que esquitxa, el que sigui, i dues parts que s'entossudeixen a mantenir la postura en lloc de cedir. Milers de casos confirmen com és de difícil -i d'imprescindible- aprendre a gestionar conflictes. I com pot ser d'invasiu un fet que ens pertorbi el que anomenem casa , el nostre espai protegit. Mai no he entès que quan es ven un pis no s'inclogui entre les dades el comportament dels veïns. Bé, sí que s'entén, aquesta informació hauria fet impossible col·locar-ne alguns fins i tot quan encara donaven hipoteques.
