María José Lecha: “Anar amb ICV era continuisme”

BarcelonaSi fa un any t’haguessin dit que et presentaries a alcaldessa, t’ho hauries cregut? No, de cap manera. Bé, de fet jo no m’he presentat a alcaldessa. El programa tenia un eix feminista i antipatriarcal, i es va decidir que els dos primers llocs fossin dones: la Maria Rovira i jo vam quedar en els dos primers llocs, es va votar al migdia i vaig sortir jo. Recordo que la tarda que va sortir la candidatura, el David Fernàndez em va preguntar com estava, i li vaig dir que aterrida. Em va dir que era el símptoma normal, que anava bé.

¿Et fa por l’ombra del David? I ara!, el David és un suport brutal. I el Quim, la Isabel i molts companys. Saber que hi són dóna tranquil·litat.

¿Algú t’ho ha desaconsellat? El meu company sempre m’ha donat suport en tot. Els fills ja són grans, no tinc càrregues familiars com de vegades tenen les meves companyes, la meva mare està bé tot i ser gran, la meva sogra també... Ho puc assumir.

La família et votarà? El meus fills i el meu home, sí, d’un pis petitó en sortiran quatre vots.

¿Hi haurà cartells amb la teva foto? Que jo sàpiga no, i si n’hi hagués m’enfadaria [riu].

¿T’espanta ser coneguda pel carrer? De moment tots els missatges han sigut positius. Hi ha més bondat, generositat i solidaritat que la que ens volen fer creure.

T’imagines al Polònia M’és igual. Si la gent ha de riure, que rigui. No és el que més em preocupa, t’ho asseguro.

Us presenteu per guanyar? El concepte guanyar per a nosaltres és molt diferent. Guanyar, per a nosaltres, seria empoderar la ciutat. Un gran pas és entrar a l’Ajuntament, per posar llums i taquígrafs a tot el que hi ha allà dins.

Hi entraràs? Sí, i no sola, amb molts companys.

Quina és la teva porra? Va, home, si no la faig ni amb el futbol. No ho sé... Quatre, potser.

¿El més concret del programa què és? Esmorzar i dinar gratis a les escoles. Menjadors comunitaris. No més desnonaments a la ciutat. Una renda bàsica dels iguals, universal. I no a una ordenança de civisme, que criminalitza la pobresa i impedeix que els joves puguin gaudir d’una cultura al carrer, mentre tot és ple de publicitat denigrant per a la dona.

Què enderrocaries abans, l’Imax o el Zoo? El Zoo. Arriba al cor veure les condicions en què estan. Sempre he tingut animal a casa, la veritat és que m’inspiren molta tendresa.

D’aquí deu anys, continuaràs a la política? Política institucional, no, però política sí, jo sempre he fet política.

Si no entres, t’hi tornaràs a presentar? Seguiré a la meva feina, lluitant per una sanitat pública i universal, si no és que la vida em porta, com ara, a una altra lluita.

D’aquí deu anys Barcelona estarà millor? Depèn de la gent de Barcelona. No només de qui elegeixin a les votacions, sinó del que es faci mentrestant, perquè la política també es fa al carrer. El peu més fort de la política és el carrer.

¿Catalunya serà independent d’aquí deu anys? Si ens hi ha de portar Convergència, ja t’asseguro jo que no.

¿Fa molt que ets independentista? Ha sigut un procés. Sóc internacionalista, i a vegades queda amagat el tema de la sobirania. Em va ajudar molt el meu fill, a obrir la perspectiva per entendre què és realment la sobirania. Va ser tot una descoberta, em va enriquir molt.

Com és que no vau anar junts amb Ada Colau? Hi havia coses que no van quedar gens clares. En l’independentisme, nosaltres estem molt més definits. També ens apartava la continuïtat amb la marca Barcelona, amb ICV, tants anys al govern municipal i no ha fet cap treball per fer una anàlisi... Era iniciar un camí amb un partit de política continuista, i nosaltres tenim un programa de ruptura. Hi ha dues candidatures i no passa res.

Tothom et diu María José?

Com em diu el meu home m’ho guardo per a mi, però no et pensis que em diu xurri, eh!

I a la feina? Les joves em diuen Lechi, les més grans Pepa... Realment, María José hi ha poca gent que m’ho digui, amb la campanya és quan ho sento més. Prenc només un cafè cafeïnat, el primer. Si repeteixo, descafeïnat. Ens llevem molt d’hora, a les sis o quarts de set, i fem un esmorzar ben fet a casa. Ens agrada matinar. Dormo sis hores, màxim set. Vaig en transport públic o caminant. Com que fa molt que no faig esport, caminem. Fins fa poc teníem una gossa, i ho fèiem encara més amb ella. Vaig néixer a Hostafrancs i m’he bellugat bastant. Quan era jove vaig viure a dalt de tot del passeig Maragall, després a l’avinguda Gaudí, molt a prop de l’hospital. Vaig marxar per la permissivitat de determinades coses, com la contaminació acústica. No acabava de solucionar-se malgrat les denúncies. Fa tres anys que sóc al Fort Pienc. Sóc poc activa al Twitter. Ja tinc una edat, sincerament. Admiro com els joves tenen la capacitat de viure un moment i alhora estar escrivint.

BLOC DE CAMPANYA

La campanya en un tuit

Pa, sostre, llibertats. Hi ha una emergència social a Barcelona, i cal començar a capgirar-la.

La paraula que diu més

Contrapoder.

Formats

En sanitat ja he fet mítings, perquè sóc sindicalista, ho faig tan bé com puc. Les entrevistes em fan sentir com si fos en un examen, i tinc la pressió de no poder expressar bé el contingut del programa. Als debats també em preocupa si puc explicar bé les propostes. És una autoexigència meva.

Qui li escriu els discursos

Prefereixo tenir-ho escrit, i m’ho faig jo. He de tenir el paper per tenir més seguretat.

A qui admira fent campanya

El David Fernàndez és una persona que posa molts exemples, que cita molt... A mi m’agradaria fer-ho però no tinc tanta memòria. Resignem-nos-hi.