EL VERGONYÓS desenllaç de Canal 9, amb l'episodi xulesc d'ahir de Fabra de tancar-lo un cop l'ERO no era legal, confirma amb un exemple gravíssim una manera lamentable de gestionar afers públics. Va ser el mateix dia que Wert reaccionava i es feia mig enrere en la decisió de les beques Erasmus. No es poden comparar els casos, però tots dos, i molts d'altres, ensenyen que la improvisació s'ha instal·lat com a mètode al poder. Prenen mesures sense saber si tenen ni tan sols cobertura legal, i després o es fan enrere, o fugen endavant. Recorren a estirabots, a veure qui pot més, qui la diu més grossa. Ah sí?, doncs ara veuràs. I tu més! Prepara't, que he tingut una idea més bèstia. Etcètera. Quan s'actua d'aquesta manera s'acaba oblidant el sentit del que es fa, la realitat queda a banda, és un pols de poders, de coaccions, de posicions de força. A més a més de lluitar perquè el País Valencià mantingui un canal en la seva llengua, aquestes espirals ens han de servir de mirall per saber què no s'ha de fer a tots els nivells. Confirmen el pitjor de les actituds clientelars, moviments de tan baixa volada que arrosseguen les misèries i treuen la part més baixa de tots. Contra això no s'hi val només a reaccionar en calent i plantar cara. Calen projectes alternatius seriosos, que pensin a fer feina a llarg termini, que aprenguin dels darrers anys tot el que ha portat a tantes ruïnes morals i econòmiques i que no es basin només a resistir i denunciar, que és bàsic, sinó que tinguin l'ambició de guanyar i marquin el camí per fer-ho.
