EL PROCÉS avança i ha tancat de manera brillant un capítol de desenllaç incert, sota pressió i amb un calendari a punt d'enverinar-se. Els profetes que van assegurar que mai no s'iniciaria i fa un any que proclamen que s'ha aturat haurien de començar a decidir quin dia deixaran de fer el ridícul. Confondre desitjos amb realitat és altament perillós. I aquest és també -sobretot- el gran risc del procés: confondre haver arribat tan lluny amb el fet de ser a prop del final. Celebrar massa la victòria d'etapa, relaxar-se o esverar-se, i no preveure que la següent serà més difícil, per definició. Per això els que fan apostes pel seu fracàs, tot i el ridícul provisional, juguen a cavall guanyador. Una cosa tan i tan difícil, que mai no s'ha fet, amb l'oposició d'un estat, sense aliats a fora, amb guerra bruta per part de gent sense escrúpols, davant d'un poble poc acostumat i preparat per al conflicte, té molts números per aturar-se. El consens sobre el dret a decidir és té a ell mateix i prou. Per això ha de ser ampli, segur, sòlid. Tot és possible, però tot depèn de fer-ho perfecte. Alegria i concentració. El procés té origen democràtic, aspira a final feliç democràtic i haurà de ser extremadament democràtic en les formes. També davant dels que no ho són. El 2014 és l'any dels que volem votar. Al marge del que vulguem votar. L'any de la democràcia, de la consulta. El seny 2.0, que anomenem Keep calm, és l'única via per avançar. Mantenir la calma i encomanar-la. Keepcalmisme sempre i, en cas de dubte, Keepcalmisme XXL.
