Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

L’embolic i la incomoditat de l’interregne

SOM EN UN INTERREGNE entre un passat del qual sabem que hem de fugir i un futur que no sabem ben bé quin és. I que ens hem d’anar inventant en directe. I tenim a una banda els immobilismes espantant-nos sobre el que ve, com si allà on som fos un lloc segur, i a l’altra banda els gurus que ens prometen un nou món feliç, fàcil, net, immediat. I tenim analistes que auguren que la cosa no canviarà tant i d’altres que vaticinen canvis absoluts. I la realitat és molt més embolicada, molt més convivencial, molt més multicolor. Ni els que ho podien perdre tot s’enfonsen ni els que s’ho havien de menjar tot arrasen. I a tots ens toca fer compatibles desitjos i realitats. Tampoc és cert que els mitjans i complicitats de tota la vida serveixin encara als establishments per aconseguir que no passi res, ni és cert que les xarxes garanteixin que el sistema no vagi trobant encara vies per protegir-se i col·locar les seves barreres o dics de contenció, substituint canvis descontrolats per succedanis de canvis amistosos.

Assumir que l’interregne és multiplataforma, multipartidista, multicausa ens servirà per aparcar pretensions de control del canvi. Com per exemple quina revolució anirà primer, qui s’emportarà la batalla de la regeneració. Tothom en part, i ningú del tot. No ho dic des del relativisme, tampoc des de cap desig personal, sinó des d’un diagnòstic basat en fets reals. Passa com als mitjans, fa temps que alguns gurus maten la ràdio, la tele, el paper, el que calgui, i auguren que el futur és el Facebook, el Twitter, l’Instagram, la impressió 3D, el que calgui. I la realitat és que ningú mor del tot, tots convivim en un embolic incòmode i apassionant alhora.