QUAN VA ARRENCARel procés, se'n va elogiar molt l'estil. Pulcritud democràtica, optimisme, somriure, tot en positiu, sempre a favor i mai en contra. A mesura que avança, n'augmenta la dificultat. I la guerra de nervis, la pressió psicològica, les provocacions, el joc brut. Etcètera. Un dels dilemes que percebo aquests dies és el de l'estil. Em trobo amb gent que considera que si el sobiranisme cau en el conflicte permanent no se'n sortirà. D'això no en sabem, conclouen. I és evident que hi ha el sector contrari: el del ja n'hi ha prou, i ells què, ens hem de fer respectar, no podem ser passerells, esclar que hi ha conflicte. Hi ha un altre subgrup: els dels que creuen que mantenir l'estil keepcalm talla extra dóna més opcions d'avançar, i els dels que troben que la història recorda el marcador final i mai no es guanya amb el lliri a la mà. Vaig demanar a una persona influent si era possible plantar cara a desafiaments i amenaces sense ensenyar les dents. La resposta va ser precisa: "Caldrà ensenyar les dents en algun moment, però no abans d'hora, i sempre s'hauran d'ensenyar amb elegància". Més difícil encara. D'això van coses que passen aquests dies, en despatxos i en estats d'ànim. Cert independentisme imagina una tercera via pròpia: fermesa per avançar però també per no distreure's en fangs externs. És perfeccionisme estilístic estèril, per agradar-se i prou? O és una tàctica resultadista per sortir-se'n, sabent que cal mantenir el públic a favor i que és molt exigent amb els seus?
