Maneres de ser responsables de les criatures
LA MEVA MARE no discutia mai el que li deia el metge, ni el que li deia el mestre. Hi havia una autoritat, se’n derivava una confiança cega, una obediència. El monopoli del que els nens havíem de saber i el que havíem de prendre per estar sans estava en mans de l’escola, del pediatre. Ara les autoritats estan discutides, en part perquè tots els poders tendeixen a l’abús, i en part perquè els ciutadans ens hem empoderat, gràcies a les xarxes. Ho consultem tot a doctor Google, ens fem d’alguns gurus, ens relacionem en fòrums, tenim vies per compartir informació. Sempre defenso aquest moment per dos motius. Perquè m’agrada que el poder es comparteixi. I perquè és irreversible, no tornarem on érem, per tant val més que ho gestionem i hi trobem avantatges mentre en minimitzem els riscos. Per a mi el risc més gran és que tots ens comportem com a adolescents, en el sentit literal que ens creguem més el que ens diuen els amics que el que ens diuen els pares. Substituïu pares per poders diversos: els mestres, els metges, els mitjans, etc. I això, que permet discutir, fiscalitzar i fins i tot males pràctiques, té perills evidents. A vegades el que desconfia dels grans mitjans de comunicació, per manipulats, acaba abraçant una teoria conspiratòria inversemblant que aguantaria encara menys controls. Em sembla bé triar el pediatre que encaixi amb la nostra filosofia, demanar explicacions, intentar pujar les criatures assumint al màxim la responsabilitat de fer-ho. Però els pares no podem fer de tot, de mestres i de metges, no podem substituir-los. Ser responsable vol dir saber gestionar la informació, ser seriosos i no fer experiments quan està en joc la salut.
