Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

M'enamora la gent que fa que passin coses

PERQUÈ PASSIN coses cal algú que empenyi i alguns que estirin. O viceversa. Algú que estiri i alguns que empenyin. Dues mirades. La primera: visió, projecte, estratègia. La segona: fets, accions, tàctica. M'enamoren els processos pels quals les idees es fan realitat. Davant d'un problema algú pensa què es pot fer i d'altres no dubten a dir-li: què puc fer perquè es faci això que has pensat? Així he vist néixer ràdios municipals, sopars de colles, festes populars, projectes professionals. Així han nascut empreses i entitats i històries que han fet progressar el món. Donem importància als lideratges, però la gràcia dels líders és que són allà on toca quan toca per donar sentit a un desig previ de molta gent, una necessitat, unes ganes que ja són a l'ambient. Donen forma al que estaven a punt de fer, potser sense saber verbalitzar-ho. Per això la força real és la dels que ja estaven convençuts i ara saben de què ho estaven, perquè algú hi ha posat el nom i ho ha engegat. Aquests processos porten feina, inclouen moments en què lamentes haver-t'hi ficat, decideixes que no aniràs mai més a un tipus determinat de reunions, no escoltaràs aquest tipus de persona tan positiva que no saps dir-li mai que no. Però qui hi ha passat, qui sap què és guanyar, què és arribar a la meta, ja no es pot aturar. Més aviat provoca desconcert la gent que es posa al mig perquè no s'avanci, sovint per encàrrec d'algú. Acabes esquivant-los, i els oblides, mai passen a la història, però penses que trist que deu ser fer un paper tan galdós.