Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

No entenc que la crueltat tingui còmplices

M'ENTRISTEIX la crueltat. L'acarnissament, el dolor innecessari. Per descomptat la crueltat física, que inclou tortures i violència. Però també la psicològica. I la mediàtica, o la de les xarxes, refugiada en anonimats covards. I el que m'entristeix de debò, fregant la depressió, són els seus còmplices. Els que aplaudeixen la crueltat, la fomenten, la fan córrer. Obeeixen un instint tan primari que no dissimulen: que algú s'hagi atrevit a passar-se de la ratlla amb un seu enemic els excita, els cau la bava mentre aplaudeixen l'espectacle. Per descomptat són gent que no toleraria un to ni la meitat de dur contra ells, no és que pensin que aquest ha de ser el llenguatge i el codi. Simplement creuen que tenen la raó i que els que no són de la seva corda mereixen ser linxats. Això es cura amb l'educació, però us asseguro que no amb el coneixement. Hi ha gent cruel amb estudis i nivell cultural, de fet alguns ho són perquè es consideren l'elit, els elegits, s'alimenten de la sang de qui pensi el contrari o els disputi el lloc. El pitjor és quan ho assumim com a inevitable. Qui prosperi ha d'assumir que serà tractat cruelment, i per sobreviure haurà d'endurir la pell fins que res no l'hi traspassi. Un cop a dalt resistirà la crueltat, esclar, de fet serà tan cínic que ja podrà fomentar-la. Però així no canviarà res. Sóc partidari del contrari: ignorar els cruels i els seus còmplices, si es pot, i si s'embalen denunciar-los, desemmascarar-los. Per fer un món menys cruel convé que hi hagi espai perquè hi avanci gent amb la cara menys dura i el cor més tendre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT