Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Oh happy concert infantil de Nadal

FA DOTZE ANYS que vaig al mateix concert de Nadal de la coral infantil del barri. Són ben iguals i completament diferents. Marquen la tradició i evidencien el pas del temps. Avis i mares saludant, directors del cor demanant que no saludem, pares i àvies saludant. Cançons clàssiques en versió modernitzada, temes d'aquí i d'allà. Molta tos, i pastilles Juanola a cada cadira, en això són previsors. Nens que has vist néixer ja van al grup dels més grans. Et comenten com ha crescut el teu i respons que és la seva la que no hauries reconegut. De la parella d'avis que mai faltava aquest any només n'ha vingut un. L'intueixes trist, i això t'entristeix. Els que fan fotos i vídeos ja no són només els semiprofessionals que tenien la cinta a punt i la bateria carregada, ara som tots amb el mòbil. (Els que retraten amb l'iPad, i l'aixequen com el quart àrbitre quan demana un canvi, haurien de saber que tapen.) Hi ha pares joves i n'hi ha de grans, nens adoptats, parelles de dos homes (o dues dones), homes i dones amb el fill de la nova parella (o sense). Amb una naturalitat indiscutible, perquè la societat ha avançat (i avançarà): en diem noves famílies i són això, persones que s'estimen decidides a encarrilar una criatura, veure com aprèn a estar-se quieta, esperar el torn, afinar, cantar i saludar. Les preocupacions de sempre: si el teu canta (o almenys mou els llavis), si el veus (o te'l tapen), si et tocarà la panera o el pernil (o no, com sempre). Vas dient bones festes i desitges que l'any que ve hi sigueu tots, cantant i saludant.