Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Origen i explosió de la mentida

Assumit, com remarca avui Joan Majó al seu article, que al nostre país la mentida no és penalitzada com en d'altres, i amb l'objectiu de començar si més no a arraconar-la, caldria aprofitar l'allau de mentiders que campen lliurement per analitzar a fons els mecanismes psicològics i sociològics del seu comportament. Tots hem tingut a prop algun mentider, i sabem que l'espiral és imparable, si els funciona. La capacitat de manipulació dels fets és tan sofisticada que primer se sobrevaloren, després els sobrevalorem, i acaben instal·lats en noves mentides per mantenir un ritme que per mèrits propis no podrien aguantar. Els mentiders compulsius devien començar, com tothom, amb una primera mentida dita des de la por o covardia, la típica que dius per no afrontar de cara un problema, com el nen que nega haver menjat la piruleta perquè no el renyin tot i tenir la llengua ben vermella. L'èxit és el pitjor aliat dels que prosperen a còpia de desacreditar els altres. Fa imparable la bombolla de la mentida. Hi ha un moment en què ja s'han instal·lat en la fantasia i cada cop que trontollen ho tapen amb una mentida més grossa, dita amb tanta convicció que costa de dubtar-ne. Com que això els és útil es converteix en la seva realitat, i es desvinculen del tot de la realitat de debò, la perden de vista. Per això molts d'ells s'acaben creient les pròpies mentides. Això els fa perillosos, però sobretot patètics. Patir-los és dur, com a societat, però patir-se a ells mateixos ha de ser una tortura. Que trista, una vida tan falsa, per acabar caient de veritat.