30/04/2011

Portades com a certificats de defunció

1 min

Cada feina té les seves rutines i arbitrarietats i mètodes de càlcul, i la de dirigir un diari t'obliga sovint a valorar el nombres de morts per decidir l'espai que mereixen. Un diari té alguna cosa de pompes fúnebres de l'actualitat, ens toca redactar certificats de defunció. En una redacció s'ha de valorar quina xifra de morts en un tornado als Estats Units el fan excepcional, comparant-lo amb els precedents. Anem trobant sinònims per evitar que la paraula mort surti a massa títols. I, en canvi, sabem que cada mort és definitiva i que totes les vides són iguals, i que allò que interpel·la més el lector hauria de ser la mort: és amb el que ens podem identificar més perquè és un episodi pel qual tots acabarem passant. Tot i això, quan mesurem l'audiència que tenen les notícies en la versió digital, descobrim que els morts del Japó van tenir deu cops més d'interès que els de Síria. Passa el mateix amb l'impacte de les fotos, que té a veure amb si ens parlen. La del cafè de l'atemptat de Marràqueix no tenia gaire força dramàtica en si mateixa, però a la redacció impressionava tothom que la veia perquè la majoria hi havia estat, s'havia assegut en aquelles cadires. Quan diem "jo hi vaig ser" en realitat estem dient "podria haver estat jo", i aquí la connexió és total perquè aquella mort llunyana se'ns acosta de cop i ens r ecorda que ens n'hem escapat, per sort, i de mo ment.

stats