PER DESGRÀCIA, és habitual trobar bons professionals que s'han quedat sense feina i els costa -i els costarà- molt trobar-ne. A segons quines edats i segons en quins sectors és dramàtic. Últimament m'estic trobant un cas menys alarmant, però molt simptomàtic de la situació que es viu en moltes empreses. Gent per sobre o a la franja dels cinquanta anys que mantenen el lloc de treball, però que admeten que somien en un projecte que els engresqui, que els emocioni, on se sentin útils. Ho diuen amb certa resignació, conscients que costarà, que no tenen dret a aspirar al privilegi de tenir una feina feliç quan molta gent no en té, però envegen els anys en què els brillaven els ulls explicant com es guanyaven la vida. La crisi no només ha esgotat el consum com a plaer, sinó que deixa desorientats els que s'havien abocat a feines que els agradaven, en professions liberals, hi prosperaven, s'hi sentien realitzats. Ara han perdut la motivació, perquè el que toca és sobretot resistir. Hi ha els que, desmotivats, busquen algun refugi on viure més tranquils, reneguen d'haver de donar tanta importància a treballar, però n'hi ha que diuen tot el contrari: voldrien participar en alguna cosa nova. És un gran moment per a projectes capaços d'atreure aquesta gent tan ambiciosa que la sort de mantenir el sou mensual no els consola. Progressar és tan gratificant i anar enrere tan depriment que a vegades n'hi ha que estan disposats a fer un pas enrere i córrer riscos si hi ha possibilitats de recuperar la il·lusió i poder-ne fer dos endavant.
