Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Que bé que ens anirien uns quants Évoles

NO SÓC AMIC DE Jordi Évole, però sé que podríem ser-ho: quan hem coincidit hi ha hagut respecte i afecte mutus. En sóc un saludat, i un admirador. El trobo divertit, talentós, valent i honest. Fa una feina excel·lent des de La Sexta, innovant en formats i portant temes delicats per primer cop a televisió. El cara a cara d’ahir d’Iglesias i Rivera en va ser una nova prova magistral. Es va fer a Nou Barris, on va guanyar Colau a les municipals i Ciutadans a les catalanes. Évole sap crear climes, intervenir si cal, apartar-se quan tot rutlla. Com quan Rivera admet que a casa seva votaven González i Aznar: la seva ambigüitat és genètica.

A Évole el caracteritza la voluntat d’incomodar. Ficar-se al mig, tot i saber que el que s’hi fica té les de rebre. M’agrada la posició d’Évole en el procés independentista. No és gens la meva, és la seva, i la valoro perquè és de veritat, és incòmoda per a ell i per als altres. Em sap greu quan li diuen de tot, o li fan pagar criteris de la cadena on treballa (quan ell els ha criticat fins i tot en directe) o l’acusen d’oportunista i interessat. No vull sobredimensionar els atacs, perquè a les xarxes el pim-pam-pum és l’esport de moda, tots rebem cruelment de totes bandes, també dels presumptament nostres. Però és un error greu atacar per sistema els que adopten posicions intermèdies. Esclar que n’hi ha que ho fan per pur tacticisme, i no cola, però tothom es mereix respecte, i la gent que defensa el dret a decidir tot i no ser independentista se’n mereix encara més, són grans demòcrates.

Amb uns quants Évoles, el periodisme independent i el debat democràtic al carrer hi sortirien guanyant molt.