'Refugiats', la paraula de cada any?

CADA ANY UN MOT MEREIX l’honor de ser elegit la paraula de l’any. Perquè és nou o perquè en aquells mesos ha sigut protagonista de moltes portades. Ho va ser selfie, i aquest 2016 es parla de si li toca a postveritat, o a Brexit, o a populisme. O, a Catalunya, diacrític.

Per a mi la paraula del 2016 és refugiats. Però no ho pot ser perquè ja era la paraula del 2015, ja no és tendència. I aquest és el problema. No l’anècdota de si la triem o no, sinó el drama que no resolem.

Si ho repasses mentalment, hi ha hagut puntes d’interès. Quan hi ha una foto espectacular, quan en Xavier Bertral i la Cristina Mas han fet reportatges extraordinaris, quan a l’estiu molts voluntaris catalans s’hi van abocar, quan l’Évole va convertir un programa en un documental que es va estrenar als cinemes i va ajudar a recaptar fons per a Open Arms. I a aquestes puntes les succeeixen períodes de poca atenció, perquè cap pastera bat el rècord de tripulants ofegats o perquè cap fotoperiodista captura la imatge d’un nen que ens emocioni.

Potser, ja que la paraula de l’any no pot ser refugiats, podria ser-ho resignació. Que és el perill més gran, donar per bo que Europa no compleixi els compromisos, acceptar que això no té solució. Ja hem gastat moltes paraules gruixudes, ja hem dit que és un fracàs moral, que serà la vergonya de la nostra generació. I ja està. Els anuncis de “Salva un refugiat” ja s’assemblen als de “Salva un nen que passa gana”, donem per bona la cronificació del drama i certa solidaritat que ens renta una mica la cara. Però és tot el contrari: la feina de les oenagés ens l’embruta encara més, la cara, perquè confirma que amb voluntat -virtut últimament ja només patrimoni dels voluntaris- seria possible aturar aquesta injustícia. El propòsit del 2017 és no caure en cap resignació, i que d’aquí dotze mesos refugiats no pugui optar a ser la paraula de l’any.