Res compromet més que la confiança
La confiança és un dels actius més potents i transformadors. Alimenta cercles virtuosos. I, sobretot, compromet. Res transmet més responsabilitat que confiar en algú.
És molt difícil construir alguna cosa important des de la desconfiança, des de la vigilància. Pots sortir a empatar desconfiant dels teus aliats, i per tant tindràs totes les de perdre. Però per sortir a guanyar has de creure en el projecte i demostrar confiança als companys de viatge.
El món és ple de cínics que s’enriuen dels que confien, els adverteixen, els alerten, els ridiculitzen. Pecar d’ingenuïtat és perillós, sí, però les coses genuïnes són molt més properes a la ingenuïtat que a la desconfiança descreguda.
Perquè confiïn en tu has de ser confiat. Un desconfiat no inspira confiança, t’està indicant el seu mètode, t’està encomanant el seu dubte. Es poden gestionar moltes coses petites des de la por que te la fotin, però per avançar de debò cal jugar-se-la. Cal convèncer que confiïn en tu, i una bona manera és ser capaç de confiar en els altres. Es realimenta, aquest cercle. És arriscat, però alhora té beneficis immediats. I evita els perjudicis evidents d’anar-li dient a algú que no te’l creus. Quan li has dit a algú moltes vegades que no hi creus estàs promovent una profecia autocomplerta. Si al fill li dius tot el sant dia que és un desendreçat i que no canviarà mai, acabarà assumint-ho com la seva realitat. Només si li recordes la importància que endreci i confies que aprendrà a endreçar tens alguna opció que ho faci.
Qui comença a confiar en l’altre? Com es trenca un cercle de desconfiances? Entenent que cal premiar els capaços de transmetre confiança. Com? Molt fàcil: confiant-hi.
