25/05/2015

Ruptura, fragmentació i pactes

2 min

A PARTIR D’AVUI, i més que mai, els elegits a les urnes hauran d’aprendre a entendre’s. Estan, diguem-ho de forma tràgica, condemnats a fer-ho. I a sobre els haurem de demanar que no ho visquin com una condemna. Que ho converteixin en una oportunitat per canviar les maneres antigues de compartir a la política, que estan del tot caducades. Les urnes han dictat uns poders repartits, fragmentats. Però hi ha algunes tendències clares. Ganes de canvi, de ruptura. Gir social, i gir cap a noves formacions. Desig que passin coses, que s’abordin les realitats d’una altra manera. Cada poble i ciutat, i el país, necessiten que s’exerceixi aquest poder, per molt fragmentat que es vegi. Poder per poder fer coses. Poder per poder avançar. Aquest podria ser un empat a zero en un partit bloquejat, on ningú vol perdre, o un empat a 5 en un partit vibrant on es juga a tot. El creixement de la participació a Catalunya assenyala implicació, mobilització, voluntat de reacció. Si la suma de molta gent que vol que passin coses dóna un resultat fragmentat, no és perquè no acabi passant res. Hi ha alguns processos en marxa, que s’encavalquen en alguns punts, que competeixen en d’altres, que han de compartir protagonisme, que han d’aprendre a entendre’s. Cada govern que necessiti pactes haurà de procurar que de l’acord en surti un projecte, que el pacte no sigui un no-projecte, un sistema de contrapoders en què tothom es vigili tant que al final no es vagi enlloc. Que el trencadís que dibuixen els formatgets electorals no provoqui trencadissa. Que les peces encaixin. És difícil, però imprescindible: el missatge que deixen les urnes són ganes que passin coses.

stats