Publicitat
Publicitat

Salman Rushdie: “Espero que el món ja no pugui empitjorar més”

Entrevista a l'escriptor, que acaba de publicar el llibre 'Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits'

NO SÓC MITÒMAN, PERÒ EM FEIA UNA IL·LUSIÓ SINCERA CONÈIXER SALMAN RUSHDIE. És un escriptoràs que ens ha fet patir, hi hem empatitzat. Fa uns anys vaig dinar en una taula al costat de la seva a Nova York, i m’agradava fent vida normal en una ciutat tan acollidora, i alhora em commovia la idea que un fanàtic obeint la fàtua podia acabar amb aquella vida. L’entrevista primer havia de ser de 10 minuts per telèfon, i va acabar sent de 35 minuts cara a cara. La vaig acabar entusiasmat. Vam riure, vam tenir una conversa agradable, ens vam mirar sempre als ulls. I vaig entendre que Rushdie ja és un home lliure, dels lliures de veritat, dels que han hagut de vèncer una por tan gran que ja no tenen por. Només coratge i unes ganes de boges de viure. I de riure.

Primer de tot, felicitats pel seu nou llibre, Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits. L’he trobat excel·lent. I estic d’acord amb vostè que és un llibre molt divertit. Era la seva intenció?

Em va sortir així. Tots els meus llibres són una mica divertits, però aquest ho és més.

Això té alguna cosa a veure amb com està? Està de bon humor, darrerament?

Crec que el que passa és que després d’acabar les memòries em vaig sentir alleugerit. Com si m’hagués tret un pes de sobre. I potser aquest llibre té un caràcter menys seriós...

Vostè creu en l’humor com a eina?

No és que hi cregui, és que em sembla que el prefereixo. No sé com funciona com a eina, però penso que si fas riure la gent la pots portar on vulguis. Especialment si intentes escriure alguna cosa que la porti a llocs molt estranys. És tot més fàcil si de passada la fas riure.

I també ha dit que li agrada la idea d’escriure només ficció a partir d’ara.

Sí. És el que sempre he volgut fer. Mai havia volgut escriure no-ficció. Tot i que he escrit un parell de llibres que són assajos, no veig que realment formin part de la meva obra. Crec que la meva obra són les històries que explico. Aquesta és la raó per la qual em vaig fer escriptor: inventar-me històries interessants.

Els llibres per a nens van ser una excepció?

Els llibres per a nens els vaig fer perquè els meus fills me’ls demanaven. I, de fet, els estic agraït que ho fessin, perquè són dos dels llibres que més he gaudit escrivint. D’alguna manera, recorden les històries per a adults. Perquè totes surten del mateix lloc, totes surten d’aquest interès per les històries fantàstiques d’Orient i d’intentar trobar una manera de convertir-les en històries contemporànies. Ho vaig fer dues vegades per a lectors joves i aquesta vegada no és per a lectors joves.

També hi inclou la cultura popular, com ara Harry Potter, els còmics...

Sí, però això és normal, oi? Crec que si ens fixem en qualsevol escriptor, per exemple, Dickens o Tolstoi, tots estan plens de la cultura popular del seu temps: a quin cafè va la gent, quins pamflets polèmics llegeixen... Crec que la novel·la ha de ser així, ha de ser sobre la vida quotidiana. Almenys has de tenir algun coneixement sobre les ximpleries que li passen pel cap a la gent, què pensen, què miren, etc. Així que al meu cap mai he fet diferències entre la cultura seriosa i la cultura popular. Totes existeixen per fer-les servir.

El tema és dur però vostè sembla optimista, prefereix l’amor a la guerra...

Em va sorprendre que sortís un llibre tan alegre, no m’ho esperava. Però la distopia està tan de moda, hi ha tants llibres, hi ha tot un gènere de fantasia, que és la ficció distòpica, com és d’horrorós el món i com ho pot ser encara més, que en un moment donat vaig pensar que no volia escriure aquesta mena de llibre. Em comença a semblar un clixé. Vaig estudiar història, i una de les coses que vaig aprendre és que la història sempre et sorprèn. No segueix unes pautes, com el tren que no pot sortir de les vies, sinó que de sobte fa un gir a l’esquerra. I llavors vaig pensar: només pel fet que això sembli un tema depriment no hem d’assumir que inevitablement hagi d’anar en aquesta direcció. Pensem què més pot passar. I em vaig trobar que estava escrivint aquest llibre optimista.

I també un llibre d’amor...

Sí. Sempre havia tingut clar que aquestes històries romàntiques serien molt centrals en el llibre, perquè volia escriure sobre el que li passa a la gent. Tots hem passat per l’experiència de perdre alguna cosa o una persona que estimem. I després et passes la vida intentant omplir aquest forat. I de tant en tant et trobes una persona amb qui et sents gairebé com amb la persona que has perdut, i potser aquesta és la manera de tornar-se a enamorar, intentar trobar una persona que ompli el forat. En aquest llibre els dos personatges, el masculí i el femení, el senyor Jerónimo, el jardiner, i la princesa jinn, Dúnia, han perdut persones que estimaven i durant una estona els dos veuen en l’altre la persona que han perdut. I, almenys durant un temps, els resulta satisfactori. Després s’adonen que estan enamorant-se d’ecos, no de la realitat, i se n’allunyen.

¿Vostè realment creu que el futur podria ser millor?

No ho sé. Potser aquesta és realment la part fantàstica del llibre [riu], la idea que el futur pot ser millor. Però espero que ho sigui.

Vostè va dir que la raó no és o blanc o negre, sinó una cosa entremig.

És per això que vaig posar a les pàgines inicials del llibre el gravat de Goya El son de la raó produeix monstres, en què Goya parla que quan la raó i la imaginació s’ajunten creen les arts, creen miracles, i quan se separen creen monstres. I vaig pensar que d’alguna manera això era exactament del que volia parlar, aquest pensament de Goya. Fins i tot em va ser molt útil, quan escrivia el llibre, tenir-ho al davant, perquè em recordava què era el que intentava dir, sobre què escrivia. Està clar que la irracionalitat, la ximpleria, també inclouen la imaginació i els somnis, i sense això no hi ha bellesa al món. Per tant, és complicat.

Torna a parlar de fanatisme i religió. ¿És perquè li agrada el risc, perquè s’ha compromès a fer-ho o perquè no pot evitar-ho?

És el gran tema del qual no es vol parlar. És molt difícil evitar-lo. Estaria molt content de no haver d’escriure sobre religió mai més. No hi estic tan interessat, excepte pel fet que ens embolica la vida constantment. Recordo que quan era jove i era a Cambridge, als anys seixanta, mai es parlava de religió. No existia, no era tema. La idea que tornaria i es convertiria en la gran obvietat de la qual no es vol parlar hauria semblat absurda. I, tot i això, és exactament el que ha passat. No sóc una persona religiosa. Vinc d’una família que no era religiosa. I crec que, excepte uns quants, els meus amics no són religiosos. En la meva vida personal gairebé no hi ha religió i, tot i això, quan m’assec a escriure m’és molt difícil evitar el tema. Perquè és el tema en el qual tothom pensa a totes hores, de manera que s’acaba imposant. Espero que el pròxim llibre que escrigui no tingui res a veure amb la religió. Aquest és el meu pla.

Però el fanatisme cada vegada és pitjor.

Sí, i s’està fent més poderós, tenen més armes, més tancs. Fa dos dies vam descobrir que l’EI ha trobat la manera d’adquirir centenars de cotxes de la marca Toyota. D’on els han tret? No van robar en un magatzem de cotxes, sinó que algú els va donar els cotxes, la qual cosa vol dir que, bàsicament, l’Aràbia Saudita o Qatar, o algun altre estat, els està ajudant. Aquesta gent ara tenen diners i armes i estan ben organitzats i molts dels generals són gent que treballaven per a Saddam Hussein; per tant, són militars molt ben entrenats i despietats.

¿Creu que seria possible un món sense religió? Creu que seria millor?

Jo ho preferiria. No sé si seria possible, però seria desitjable. Una de les coses que sempre m’han agradat de les antigues religions politeistes, el que ara anomenem els mites grecs i romans, i els mites nòrdics, que originalment eren les religions d’aquests llocs, és que tots ells inclouen la idea que, en un moment donat, els déus van marxar. I els humans van haver de continuar sols. En la mitologia nòrdica hi ha aquest punt, el Ragnarök, el crepuscle dels déus, després del qual els déus han destruït els seus enemics, i s’han destruït a ells mateixos, no queden déus, i els humans han de viure al món sense els déus. I després el famós llibre de Roberto Calasso Les noces de Cadmos i Harmonia parla de com el matrimoni entre Cadmos, que va inventar l’alfabet, i aquesta nimfa semidivina, Harmonia, va ser l’última vegada que els déus van baixar i van participar de les activitats humanes: els déus vénen a la festa de casament i, després d’això, Calasso diu que els déus mai més van aparèixer en la vida humana. Mai més van participar-hi. Abans havien pres partit en la Guerra de Troia, interferien constantment en la vida dels humans, però després d’això van deixar de fer-ho. Van marxar i no van tornar més. I els humans han de tirar endavant sense els déus. Són unes idees molt atractives. És semblant a la manera en què els infants, quan són petits, necessiten que figures amb autoritat els ensenyin com s’han de comportar, necessiten els pares, etc. Però arriba un moment que creixen i ja no ho volen més. Sembla que aquesta idea de la religió representa la infantesa de la raça humana. I quan creixes ja no ho necessites, i crec que és una idea força atractiva.

Per tant, això vol dir que encara som criatures.

Vol dir que estem atrapats en una espècie de continuació de la infantesa. Ho hauríem d’haver superat, a hores d’ara [riu].

He llegit que li agrada el papa Francesc...

Bé, m’agraden algunes coses d’ell, no totes. És molt dolent en el tema dels drets dels homosexuals. El Vaticà ha sigut un desastre en aquest tema. Fa dos dies van acomiadar un capellà que va dir que era gai. Crec que és interessant el que diu sobre el canvi climàtic, només pel fet que el seu públic habitual és conservador, i els conservadors han estat negant el canvi climàtic. Que el Papa els digui que estan equivocats els confon [riu]. I confondre els conservadors és una funció útil del Papa. Així que crec que en algunes qüestions ha sigut interessant i progressista, i en d’altres gens ni mica. No en sóc fan, però tampoc hi estic en contra.

Vostè ha viscut a Nova York els últims setze anys. Se sent novaiorquès?

Sí, m’agrada. I ara també hi dono classes, sóc professor a la NYU [Universitat de Nova York]. Fins i tot tinc una feina a Nova York, per tant es pot dir que sóc un dels locals. M’agrada molt viure en una gran ciutat. Al llarg de la meva vida he viscut en tres grans ciutats: primer a Bombai, després a Londres i ara a Nova York. De les tres, Nova York és la ciutat més apropiada per a mi. Com diu la gent, “a Nova York no li pots trobar defectes”. És un lloc meravellós per viure-hi. Òbviament ara és un lloc molt més segur per viure-hi. La gent idealitza la Nova York dels anys setanta, quan la ciutat estava arruïnada i bruta i era un lloc perillós, però l’avantatge era que era molt barata, era una ciutat de gent jove, joves artistes, joves músics, joves cineastes, tots vivien a la part baixa de Nova York perquè era molt barat. I ara ja no és així. Tot és molt car i s’ha convertit en un tipus de ciutat per a la gent rica. Però encara sents que és Nova York.

Se sent de Nova York, però potser no americà?

No, no. Sempre m’he identificat més amb les ciutats que amb els països. Fins i tot a l’Índia, si surto de Bombai, no em sento a casa meva. I Anglaterra, fora de Londres, és un país completament diferent. Passa el mateix a Nova York. A Amèrica la metròpolis sovint és molt diferent del país. I a molts americans no els agrada Nova York. Després dels atacs terroristes de l’11 de Setembre va haver-hi un parell de mesos durant els quals Amèrica va decidir que li agradava Nova York, però no va durar gaire.

Quina relació té amb l’Índia, el seu país d’origen?

Els dos últims anys no hi he anat, perquè he estat ocupat. Normalment hi vaig cada any, però me n’he saltat un. No m’agrada el que està passant a l’Índia. Aquest govern està permetent comportaments violents. És molt perillós per a la llibertat d’expressió. Ataquen cineastes, escriptors, artistes, cada vegada amb més freqüència. Com aquest home que van assassinar perquè la gent deia que menjava carn de vaca. Aquesta actitud ideològica boja que fa que l’hinduisme prohibeixi menjar carn... La majoria d’hinduistes a l’Índia no són vegetarians. Aquesta idea que els hinduistes són majoritàriament vegetarians no és certa. Hi ha un discurs famós de Mahatma Gandhi en el qual es manifesta totalment en contra de la gent que intenta dir que l’Índia hauria de ser vegetariana, i defensa que mengin carn de vaca tant els hinduistes com els musulmans. Però el que ha passat ara és que menjar carn s’ha identificat amb els musulmans, i la majoria hinduista els ataca. I diuen aquestes coses absurdes com “La vaca és la nostra mare”. Com ha de ser una vaca la teva mare? [Riu] En quin sentit és la teva mare una vaca? És ridícul. Un escriptor satíric a l’Índia va escriure un article ahir o abans-d’ahir que deia: “Per què la gent més violenta a l’Índia són els fills de vaca?” [Riu]. Si justament la vaca és l’animal més pacífic.

Se sent un home lliure?

Sí. Vaig passar deu anys molt dolents. És cert que durant molta part d’aquell temps no tenia gaire clar que tornaria a tenir una vida normal. Recordo que vaig escriure a les memòries que va haver-hi un dia que em portaven en un comboi de seguretat horrorós, pel mig de París, conduint a tota velocitat a través de la plaça de la Concòrdia, envoltat de motos, sirenes, etc., i vaig adonar-me que en una cantonada de la plaça hi havia un petit cafè on la gent es prenia un cafè amb croissants i tots ens miraven estupefactes pensant: “Què dimonis passa?” Recordo que vaig pensar: “¿Alguna vegada seré aquella persona del cafè o seguiré atrapat en aquest comboi per sempre més?” I allò em va fer molta por. No pel fet que m’haguessin de matar, tot i que no era gens agradable; era pel fet d’estar atrapat per sempre en un món ple de seguretat. I ara ja han passat quinze o setze anys i la meva vida és bastant normal.

Potser després de la por ve la llibertat, no?

No és més que un alleujament. De veritat que no hi penso, en el meu dia a dia. Només surt quan parlo de la meva feina i els periodistes em fan preguntes sobre això, que sempre surt.

Ho sento, canviem de tema.

No pateixi. Tal com li deia, en la meva vida quotidiana ja no és un problema.

Vostè ens alerta del risc de perdre la capacitat de somiar.

Una de les coses que em preocupen ara mateix és que estem en l’època del creixement de la no-ficció. Si li pregunta a qualsevol editor o a qualsevol llibreter li diran que la no-ficció es ven molt més que la ficció. És com si la gent perdés la confiança en les obres imaginatives, perdés la confiança en la capacitat de la imaginació per dir-nos la veritat. I tenen aquesta altra idea que les coses que s’anomenen a elles mateixes factuals són, de fet, la veritat, mentre que probablement no ho són. Fins i tot en el món de la novel·la, el tipus de novel·la que atrau un gran nombre de lectors són les novel·les que no són gens fictícies. Fins i tot en el món de la ficció s’ha perdut la fe en la capacitat que té la ficció d’imaginar, més enllà del potencial que té de descriure. He escrit un llibre que està molt poc de moda, perquè és el contrari d’això. De fet, és una mena de reafirmació de la capacitat de la imaginació de trobar maneres de dir la veritat.

Vostè és més feliç escrivint o llegint?

Sempre sóc més feliç quan escric. M’encanta llegir, però per a mi no hi ha un sentiment que es pugui comparar al d’estar assegut a la teva taula escrivint i tenir un bon dia.

Ja li està bé treballar sol.

Oh, sí. Ni tan sols et sembla que estiguis sol, perquè tens el cap ple de coses, tens tota aquesta gent dins el cap i estàs intentant explicar la seva història. No et sents pas sol. De fet, que t’interrompin aquesta soledat és molt empipador. Si algú truca a la porta no va gens bé.

Tenir fills no és el millor per als escriptors.

Els meus fills han crescut amb mi i ho saben. Els vaig ensenyar aquesta norma senzilla: si la porta del meu estudi està tancada, no hi entreu, tret que la casa estigui en flames [riu]. Però si la porta està oberta, no passa res.

I ho van entendre?

Sí, ho han sabut tota la vida.

Quina edat tenen?

El més petit té divuit anys i acaba de començar la universitat, i el més gran en té trenta-sis i està a punt de casar-se, per tant ja no són petits. Però, a més, hi estan tan acostumats que el fet que el seu pare sigui escriptor és molt avorrit per a ells. És com si el teu pare fos dentista... A qui li importa? Si el teu pare fos dentista i quan arribés a casa t’expliqués que avui ha fet una feina estupenda, ha fet una pila d’empastaments... Als fills no els importa si has tingut un bon dia a la feina, i als meus fills no els importa la meva feina. Els agraden els dos llibres que vaig escriure per a ells, però fora d’això... Si els meus fills em veuen en una entrevista a la televisió canvien de canal [riu]. Diuen: “Busquem alguna cosa més interessant”.

Quina relació té amb la tecnologia?

M’agrada força. M’agraden els aparells. No en sóc un gran expert, però quan vaig passar de la màquina d’escriure a l’ordinador, que va ser a mitjans dels anys noranta, la primera novel·la que vaig escriure va ser El último suspiro del Moro. La gent tenia aquesta por dels ordinadors, que d’alguna manera et farien malbé l’estil. Però a mi no m’ho va semblar. De fet, va ser el contrari: com que és tan fàcil revisar a l’ordinador, revises més, treballes més el text que no pas si ho haguessis de tornar a reescriure contínuament amb la màquina d’escriure. Per tant, estava molt content. M’agraden els aparells. Li deia a algú dinant que el que passa ara és que tot es converteix en una altra cosa: el telèfon és una gravadora, la gravadora pot ser una càmera de filmar, una càmera de filmar pot enviar correus electrònics...Tot s’està convertint en altres coses. I és molt interessant que les coses siguin tan versàtils. Abans el concepte antic del disseny era el famós “la forma ve donada per la funció”. L’aspecte d’una cosa és una conseqüència del que fa. Però ara que totes les coses fan de tot, això ja no és un factor. Tot pot ser una capsa. I la capsa pot fer fotos i enviar faxos i enregistrar música i pot fer de tot.

Li agrada estar al dia?

M’interessa. M’agrada sentir que puc viure en el moment en què visc. No vull ser una d’aquestes persones que diuen “Fa vint anys era millor”. No vull ser d’aquesta mena de persones. L’internet és interessant. Durant molt de temps a la xarxa hi havia una enorme varietat d’informació però no hi havia profunditat. Podies trobar una certa quantitat d’informació sobre qualsevol tema, però si volies trobar-ne més, no podies. Ara, en canvi, si tens una feina a la universitat, tens accés a la seva intranet i per tant a tota la informació de la seva biblioteca. I això m’agrada. Recordo quan escrivia la novel·la L’encantadora de Florència. Hi va haver un moment en què volia saber detalls sobre la vil·la del condottiero (capità de les tropes mercenàries) Andrea Doria a Gènova. Així que vaig entrar a la intranet de la universitat i hi vaig trobar no només un assaig detallat sobre la vil·la, què hi ha penjat a les parets de cada estança, sinó també un plànol de la casa i dels jardins, fotografies de tot... Hi ha més informació de la que aconseguiria si anés a la vil·la. I només necessitava dos paràgrafs. Vaig pensar que era com un miracle, que hi hagués tot això allà.

Com veu Europa, i la crisi dels refugiats?

Estem en un moment molt preocupant perquè Europa encara no ha decidit com respondre-hi, així que hi ha una mena de resposta ad ho c: alguns acullen els refugiats, d’altres aixequen tanques... Crec que tot això ho hem de resoldre de pressa. També em sento molt molest amb els estats del Golf. Són estats molt rics i que comparteixen la llengua, la religió i la cultura amb la majoria dels refugiats, i no acullen ningú. I això és un gran problema. També són responsabilitat seva.

La meva última pregunta: si ens tornem a trobar d’aquí deu anys, ¿el món serà millor?

Així ho espero. Més val que no sigui pitjor. Espero que ja no pugui empitjorar més!