15/12/2011

Siguem austers amb el temps, que s'acaba

1 min

Un home que ha atès durant anys malalts terminals ha publicat un llibre amb la llista dels cinc laments habituals dels moribunds. Resumeixo de què es penedeix la gent: de no haver fet el que volia, d'haver treballat massa, d'haver atès poc família i amics, de no haver defensat els sentiments propis amb prou coratge i de no haver estat prou feliç. Tots cinc són previsibles, de manual, i gairebé els podríem haver encertat sense llegir-ho. De fet el cinquè és la conseqüència dels quatre primers, i tots es resumeixen en dos: no haver administrat millor el temps i no haver decidit prou. Si tots sabem que abans de morir ens farem aquests retrets, per què no hi posem remei abans? En un bon percentatge és perquè no podem. En el moment de mirar enrere idealitzem oportunitats desaprofitades que potser no ho eren tant. Quan fas plans de futur o revisions de passat tendeixes a minimitzar els obstacles reals, o maximitzar el teu talent o possibilitats reals. No tothom es pot permetre, per exemple, treballar menys. Però fets tots els matisos, tots tenim un percentatge alt de maniobra que desaprofitem perquè la lucidesa no ens arriba fins als minuts de descompte. No estaria de més pensar més sovint en la mort quan és teòricament lluny, i sotmetre el consum de temps a una comptabilitat austera i rigorosa, perquè a tothom li arriba el dia que se li acaba del tot.

stats