Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Vides curtes que es fan llargues

AMB DUES DE LES PARAULES més precioses del diccionari, vida i esperança, hem creat un concepte estadístic. L’esperança de vida és la mitjana d’edat en què mor la gent. Els homes barcelonins aspiren a fer 80 anys i les dones 86. Però de la mateixa manera que si un menja un pollastre i l’altre cap l’estadística diu que n’han menjat mig cadascun, no és cert que els barcelonins visquin 80 anys i les barcelonines 86. Un home de Torre Baró viu de mitjana 75,2 anys, mentre que un home de Pedralbes viu 9 anys més. L’alegria va per barris, l’esperança de vida també. La desigualtat, per desgràcia la tendència de moda, no és només entre països o entre ciutats. És evident a escala més petita, lògic en un sistema que fomenta la marginació dels uns a costa de la riquesa dels altres. Als pobres la vida se’ls fa llarga tot i ser una dècada més curta que la dels que gaudeixen de diners, o sigui de cultura i de mitjans. El dilema d’haver de triar entre diners i salut s’esfuma quan els rics tenen més bona salut que els pobres, quan el diner dicta com vivim i els anys que ho fem.

Avui no seré optimista. Això empitjorarà, i molt. Si pensem en l’alimentació com a font de salut, si tens diners i informació i cultura i temps, tens a l’abast productes de proximitat, agricultura ecològica, ous de gallines felices i dietistes que hi posen ordre. Però com em deia el socioantropòleg Claude Fischler, la gent que té feines precàries alimenta els fills amb precuinats barats, amb moltes calories: menjar porqueria. L’ideal saludable de tornar a la cuina de debò, amb productes de debò, és un ideal de classes, diu Fischler. I l’estudi sobre l’esperança de vida a Barcelona demostra que aquí també hi ha classes. Cada dia més.