27 ciutats, 7 conclusions provisionals

Avui a la Seu d’Urgell hem tancat el projecte 27 dies, 27 ciutats, que ens ha permès conèixer i explicar millor el país. Apunto 7 conclusions que són provisionals i personals, perquè em digueu si hi coincidiu. Estan basades sobretot en les 7 ciutats que he visitat personalment.

U. Un primer mea culpa. Coneixem ben poc tot el país, almenys alguns entre els quals m’incloc. I ni és tan gran ni tan difícil. I és molt enriquidor fer-ho, perquè coneixent els altres municipis coneixes millor el teu, per contrast i per comparació.

Dos. La nostàlgia del model industrial. El creixement de la majoria de ciutats s’explica gairebé sempre a partir d’una gran fàbrica, o dues, que hi va portar molta gent, va crear barris sencers. I que sovint ha tancat o està a punt de fer-ho.

Tres. Preguntar, per tant, de què es viu a cada ciutat és una pregunta difícil. Tots estem en trànsit entre una economia que desapareix, la patacada de la construcció i el propòsit d’inventar-ne de noves, entre els serveis i la tecnologia.

Quatre. Tothom està molt orgullós del seu teixit social, de les entitats. És el que funciona millor.

Cinc. Totes les ciutats tenen divisions i barreres entre barris, dificultats de transport públic, i un abús del cotxe, mig per tradició i presumpta comoditat, mig com a reacció a la manca de transport, és un peix que es mossega la cua.

Sis. Fruit del punt anterior, no hi ha ciutat on la gran queixa ciutadana no sigui pels aparcaments, pel model de zona blava, pels preus, les incomoditats.

Set. Hi ha recels cap al centralisme barceloní, més accentuats, i amb causa, a la part sud del país.