En defensa del que tots volem ser: gent gran

“ASSALTEN UNA DONA de 70 anys a casa seva a Girona, la colpegen, la lliguen i se n’enduen diners i figures”. Aquest era un titular ahir a l’Ara.cat. Un altre deia: “Els delictes contra les persones grans a Catalunya van augmentar l’any passat un 16,3%”. I a dins hi llegíem que “els delictes contra els avis que més han crescut són les estafes (un 45,3%) i els furts (un 23,5%)”. També ha augmentat la violència domèstica, que cada cop inclou més persones grans, entre altres motius perquè hi torna a haver convivència. Hi ha cases on l’ingrés principal és la pensió de jubilació. Són realitats que anem assumint, com hem assumit el que s’anomena en casos extrems “la síndrome de l’àvia esclava”, la de les iaies que cuiden la casa dels fills, es fan càrrec dels néts tot el dia i se les veu gairebé a les seves ordres, recollint-los i portant-los d’extraescolar en extraescolar.

No m’agraden els catastrofismes, els defujo. Però hi ha prou indicis, amb dades i amb fets que observem, que confirmen que la tendència és molt negativa. I que de consideracions més opinatives sobre la falta de respecte per l’edat hem passat a dades que retraten un col·lectiu vulnerable, que té les de rebre en situacions de crisi i de tensió. I que a vegades reben literalment, violentament. Com que això coincideix amb l’allargament de l’esperança de vida, és evident que les dues realitats sumades poden portar a molts i molts anys de mala vida, de pèrdua de drets i de dignitat. Si el millor que ens pot passar a tots és arribar a ser gent molt gran, sorprèn la nostra incapacitat com a societat per garantir-los més protecció, i sobta la nostra incapacitat individual per valorar més la seva saviesa.