Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Quan va deixar d’importar-los la veritat?

UN DELS MÈRITS estranys i inesperats del moviment sobiranista, sobretot de la part cívica, ciutadana, és que ha aconseguit que la mateixa gent el ridiculitzi pel seu to de cap de setmana i alhora el vulgui tacar titllant-lo de violent. Sembla del tot contradictori, i ho és. Però fa temps que la veritat no importa als que decideixen desacreditar per sistema.

Penso que es pot fer broma, i les Catalines del Polònia ho broden, sobre aquest aspecte voluntarista, a vegades d’eufòria precipitada, molt enganxat als símbols i al marxandatge, que han tingut les diverses manifestacions multitudinàries. Emociona i sorprèn alhora la capacitat d’autoorganització, la disciplina, l’alegria i sobretot el seny. En canvi em sembla gravíssim, inacceptable i que delata manca de principis, qualsevol intent de qualificar de violent i divisor i intolerant aquest moviment, quan ha demostrat exactament el contrari. L’obsessió per l’exquisidesa i els resultats, cap incident després de fer les reunions més massives de la història, inhabiliten qualsevol persona que afirmi el contrari. A sobre, l’atzar (o potser no és l’atzar) ha fet que les manifestacions espanyolistes hagin sigut minoritàries i s’hi hagin vist persones amb antecedents, i amb simbologia feixista. I els únics incidents greus d’un Onze de Setembre van ser a Madrid i els van protagonitzar falangistes, a qui els van sortir molt barats. Amb aquests precedents, als que encara intenten embrutar la imatge dels que convoquen l’11-S els hauria de caure la cara de vergonya. I no els cau, un fet que és enormement preocupant i alhora és clarament desqualificador de qui pretén accedir al poder des de la mentida podrida (demostrable) com a mètode.