EL SOBIRANISME reclama, amb data i pregunta i consens majoritari, un dret. El dret a decidir. I ha aconseguit el suport polític de demòcrates que no són independentistes però que entenen que la solució ha de ser a les urnes. Se'ls ha d'agrair molt. Moltíssim. Sí, és l'obligació lògica i moral des d'una visió genuïna de la democràcia, però com que n'hi ha que no la tenen, els que fan l'esforç i n'assumeixen els costos amb un electorat no convençut mereixen reconeixement. I el màxim respecte. El consens al voltant del dret a decidir lidera ara la vida política catalana. Les urnes van demostrar que són majoria al Parlament i les manifestacions i les enquestes permeten deduir que poden ser majoria social. Tothom té drets, i tothom té deures. Però les majories tenen encara més deures. I el deure més important del sobiranisme és defensar la convivència. Qui pensi que Catalunya serà un estat independent, i treballi per aquesta causa, ha de ser exquisit protegint les llibertats de tothom. Tinc molt clar d'on vénen les principals provocacions, però no ha de ser cap excusa. Això no va de qui va començar primer, això va de protegir emocions, llaços sentimentals, de tenir la màxima empatia amb tothom. I sobretot, sobretot, amb els que dubten i els que pensen diferent. El consens pel dret a decidir ha de blindar-se a favor del dret d'expressió de totes les opinions, que ningú no se senti exclòs, que ningú no tingui cap por ni reserva per dir el que pensa. Si el dret a decidir fa bé aquests deures, és invencible.
