17/06/2015

Qui força i qui trenca: el pols semàntic

2 min

EL TRENCAMENT entre Duran i Mas, previsible, és a prop del desenllaç total. I l’últim pols que es juga és gairebé semàntic: saber qui trenca, qui ho força, qui se’n va, qui es queda. I ho entenc, perquè no és el mateix deixar que ser deixat, i perquè de la mateixa manera que el procés sobiranista gestiona bé el llenguatge positiu, l’atractiu del sí, la reivindicació del dret a decidir, Duran fa temps que s’intenta apoderar dels conceptes de diàleg, legitimitat i rigor. Si Duran representés el seny, com pretén, perdre’l podria ser costós, i és millor que sigui ell qui se’n vagi. Aquest temor explicaria una paciència de Mas davant de deslleialtats provades que a vegades és difícil d’entendre. Però els últims moviments, com l’operació Construïm i altres sortides de to, confirmen que el duranisme fa temps que s’ha instal·lat en una estratègia amb més agenda pròpia que comuna. I des d’ahir és clar que és Duran qui força el trencament del govern Mas. Oficialment és un trencament sense trencar del tot, garantint algunes estabilitats, però estabilitat i Duran costen de llegir en la mateixa frase si s’analitzen els fets, al marge del llenguatge amb què s’embolcallen. Penso que Mas farà bé de mantenir al seu entorn gent carregada de matisos, i tant, però gent que sàpiga cap on va i es defineixi quan s’ha de fer. I cal no confondre matisos amb excuses, ni anomenar “voluntat de diàleg” la mandra per afrontar un pols que comença a ser indefugible. Les paraules no poden ser de qui les pronuncia més vegades, convé interpretar fets reals. Cadascú té dret a intentar construir el seu relat, però es fa bastant evident qui se’n va, qui trenca, qui força la crisi de govern de CiU: la mitja Unió de Duran.

stats