Publicitat
Publicitat

IALLÀ

La foto de Serafín Castellano i Rita Barberá

ELS FINALS DE RÈGIM tenen sempre el seu punt patètic. I quan un règim ja és tot ell grotesc, el seu final garanteix escenes memorables. Diumenge a la nit Rita -caloret- Barberá va regalar un moment televisiu impagable, la seva rendició. De l’arrogància de sèrie a admetre la seva “hòstia”, literalment. Tenia un confident, no en el sentit policíac (en aquest cas), una espatlla on plorava la seva desgràcia, l’home a qui va xiuxiuejar el seu estat d’ànim, la seva caiguda de la poltrona. I ahir aquest confident va ser detingut, conjuntament amb vuit persones més, per presumptes irregularitats en adjudicacions durant la seva etapa com a conseller de Governació. Després va ser suspès de militància, i poques hores després va ser cessat com a delegat del govern espanyol al País Valencià. Un dels pocs càrrecs que li quedava al PP valencià. El partit admet “l’alarma social suscitada”, i això és novetat, sobretot el fet de reconèixer-ho, perquè els casos de corrupció han sigut abundants i no els semblaven alarmants socialment. Aquest cop l’alarma és real, perquè és a les seus del partit on s’han disparat totes les alarmes. Són alarmes d’evacuació.

Per això la foto de Serafín consolant Rita, que no haurà pogut tenir la seva versió inversa, passa a ser no només una de les fotos de la setmana. És la imatge d’una caiguda de règim, és la metàfora d’una estàtua abatuda. És la prova que els acaba arribant el seu dia. I el dia que perdem l’esperança i pensem que alguns sempre se surten amb la seva, que alguns sempre guanyen, tocarà buscar aquesta instantània i recordar que als que abusen del poder els acaba arribant la seva setmana negra, el seu annus horribilis.