Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

El fracàs d'una transició resultadista

A LA VIDA pots optar pel joc net o ser resultadista. En el primer cas fas el que és just, el millor possible, i en el segon cas optes pel càlcul pur. És obvi que la transició espanyola va optar per la segona via. L'últim exemple, que el colpista Armada fos indultat per problemes de salut i hagi viscut 25 anys més, fins als 93. Una de tantes concessions, en aquest cas de Felipe. Concessions a l'èxercit, als poders. No jutjar crims franquistes. Substituir la memòria històrica per l'amnèsia sobtada. Etcètera. És avantagista dir ara com s'hauria d'haver fet. Però hi comença a haver evidències que allò no ha funcionat. L'Espanya actual té un franquisme instal·lat i desacomplexat. Manté escultures i carrers i fundacions dedicades a Franco. Cap generació franquista ha pagat pels seus crims ni tan sols les penes de telediario, no ha hagut ni de demanar perdó. Saben que continuen manant. Els que han liderat aquesta transició n'estan molt orgullosos. Sempre n'han estat. Ja en directe anaven dient que es feia el màxim que es podia fer, que sort d'ells, que de debò que té molt de mèrit. Ja és curiós que s'ho diguin ells. El que comença a ser preocupant és que, ara que anem veient-ne tants fracassos, continuïn reivindicant-se. No estic en condicions encara d'escriure que haurien de demanar disculpes ni amagar-se'n, però el drama d'una tàctica tan resultadista és que depèn dels resultats. Si no has fet el més just sinó un munt de concessions injustes per obtenir uns resultats, i els resultats no hi són, potser toca, com a mínim, deixar de donar lliçons.