La injustícia que ens indigna i la que no
LA NOTÍCIA DEL caçador espanyol que ha pagat 50.000 euros per matar amb un arc i una fletxa un lleó de Zimbàbue que era un atractiu turístic i estava protegit ha disparat els indignòmetres mundials. Aquest home tan desgraciat i prepotent simbolitza fins a la caricatura l’estupidesa i la indecència, i provoca tota mena de comentaris venjatius a les xarxes. Excita de forma intensa el nostre sentit de justícia més íntim, i aconsegueix que hi projectem tota la nostra ràbia, des de la nostra bondat i puresa d’esperit -nosaltres mai no faríem una salvatjada com aquesta- contra la seva maldat -ell ho ha fet, i no ho podem acceptar ni admetre ni permetre.
No critico el mecanisme: és també el meu. Que no em posin aquest caçador al davant. Però sí que m’intriga i m’inquieta i desanima, i cada dia més, entendre com és que hi ha injustícies que ens rebel·len i d’altres que tolerem amb una tranquil·litat absoluta. La indignació davant d’injustícies sobre persones que tenim a prop hauria de ser, per lògica, igual o superior a la que ens provoquen injustícies sobre animals que tenim lluny. Al matí ens enfurismem -amb raó- amb l’assassí del lleó de Zimbàbue, i a la tarda passem per aquella rotonda on hi ha una esclava sexual, segrestada per la màfia, obligada a perdre la dignitat i jugar-se la salut i la vida, i ho assumim com a inevitable. ¿I si les notícies sobre abusos tan extrems, tot i ser necessàries, produeixen un efecte tranquil·litzador sobre les nostres consciències? Ja m’he disgustat, ja he exercit la meva capacitat moral de distingir el bé del mal, i ja puc continuar amb la vida normal, aliè a injustícies sistèmiques i salvatges del meu entorn més immediat.
