Publicitat
Publicitat

Si mires pel retrovisor, que es noti

EM VAIG TREURE EL CARNET de conduir a la primera. De tornada a casa, el professor em va dir que trobava injust que hagués aprovat jo i no l’altre company del poble que feia el test pràctic aquell dia, que en sabia molt més. El comentari em va fotre, però era ben cert. L’altre xicot dominava tant el volant que no es va molestar a mostrar-ho prou. I jo, que no tenia gens de seguretat ni gaire habilitat, movia el cap aixecant el coll amunt i avall i de dreta a esquerra perquè l’examinador notés que sabia quan calia mirar cada retrovisor.

Del cas en vull extreure dues conclusions aparentment contradictòries. Una és òbvia: no és el mateix aprendre a conduir que aprendre a treure’t el carnet. Això obliga a repensar les tècniques d’avaluació perquè siguin més exhibicions de coneixement que no proves per provocar l’error. Que indueixin més a tenir competències que a saber-les aparentar.

Però és cert que a més de fer bé les coses, val la pena mostrar que les fem bé. És útil que el dentista, a més de tenir-ho tot esterilitzat, tregui el plàstic a davant teu, per guanyar-se la confiança. Hi ha professionals que podrien i haurien de gesticular més, que no és fer comèdia, sinó fer evident cada acció. Somriure, mirar als ulls, buscar les paraules adequades. No parlo de fingir el que no ets, sinó de subratllar què fas.

També en les relacions personals. No passa res per dir-nos més sovint que ens estimem. O per dir-li a algú a la cara que estàs content de veure’l, o que et sap greu allò que va passar. Ens deixem arrossegar per suposicions, presses, timideses o fortaleses aparents i a vegades mirem pel retrovisor tan ràpid i de forma tan dissimulada que sembla que no ho hàgim fet. I la vida ens suspèn. Ja que el mirem, que es noti.