Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

5 moments de la cinquena final guanyada

U. Haver pogut viure, en una dècada, quatre finals de Champions al camp. I no saber encara què vol dir perdre’n cap. Tornar de París, Roma, Londres i Berlín amb l’eufòria dels guanyadors, mirant amb curiositat aficions derrotades als aeroports i intuint, per les cares i per la capacitat d’imaginar-m’ho, que allò ha de ser molt dur. Tenir la sort de viure el millor Barça de la història amb el millor jugador de la història. Poder cridar “Jo hi era”, repetint obsessivament jugades que reviurem mentre visquem.

Dos. Poder anar a una final amb aquesta tranquil·litat, amb confiança, sense urgències desesperades, amb la certesa que no hi ets per casualitat i que no és cap excepció. Aquesta copa ens la donen en propietat perquè és la cinquena i perquè ens l’hem guanyat.

Tres. L’orgull que el millor equip del món ja té la millor afició del món, alegre i optimista, que a més de cridar “ser del Barça és el millor que hi ha”, s’ho creu.

Quatre. Aprendre en directe que només es guanya patint; que no és arribar i moldre, ni que arribis i marquis al minut tres; que els millors guions tenen els ensurts, relliscades i girs necessaris perquè el final sigui feliç del tot.

Cinc. Poder abraçar mon pare al camp per celebrar cada gol. Dimarts farà 81 anys però ell insisteix que complirà sis mesos el dia 15, perquè farà mig any d’un infart i accident de cotxe que el va tenir vint-i-quatre hores penjant d’un fil de vida. Aquest regal de temps afegit, aquesta pròrroga que hem celebrat junts parlant del primer partit que va veure a l’estadi, l’any 1950, ens fa cridar plegats visca el Barça i visca la vida. Sobretot quan la vida continua.

PUBLICITAT
PUBLICITAT